Una tècnica útil: "És la meva opinió"

Fa unes setmanes, era jo a la Castella profunda sopant amb una colla d'espanyols -tots molt bona gent, val a dir- quan va sortir "el tema de l'idioma" -és a dir, el tema del català.

Enmig de la conversa els vaig explicar que jo als Països Catalans parlo sempre en català a tothom, m'entenguin molt o poc. Algun dels presents va reaccionar de forma apassionada, tot assegurant-me que això de parlar català als desconeguts és de "molt mala educació", i més si jo ja veig que no m'entenen del tot. Sel's veia francament ofesos...

No cal dir que no és la primera vegada que m'hi trobo, en una situació com aquesta. Com molts de vosaltres, segur, i sobretot si heu viatjat per les espanyes, ha arribat un moment en que n'estic ja ben fart de les lliçons morals dels espanyols al voltant de la llengua, les bones maneres i un suposat "respecte" que es veu que l'espanyol confereix...i el català no. Suposo que aquell dia la cosa va arribar al límit, perquè alguna cosa va fer "clic" dins meu i, enlloc de discutir el tema, aportant raons i dades contra crits i prejudicis com sol passar sempre, vaig optar per restar en silenci mentre ells em jutjaven i em condemnaven.

Els vaig donar temps per esbravar-se, i en acabat, aprofitant un moment de silenci, després de reconfortar-los assegurant que tinc una educació que arriba fins al nivell de postgrau, els vaig dir senzillament que si ells veritablement creuen que fer el que faig jo és de mala educació, doncs que per descomptat no ho han de fer ells mai de la vida. Que no parlin mai a cap desconegut en la seva llengua pròpia, a la seva pròpia terra -és a dir, que no parlin mai en espanyol a Espanya a ningú que no sàpiguen del cert que parla perfectament l'espanyol, i menys encara a algú que mostri símptomes de no entendre'ls.

Sense fer ni cas de les seves protestes relatives a l'oficialitat, a que "estamos en España", etc, vaig afirmar que en aquest tema la política no m'interessa, i que la meva opció és purament personal. Que jo, per la meva banda, no considero que parlar català als Països Catalans sigui de mala educació, i que per tant ho faig i ho seguiré fent. Que és la meva opinió, i que així ho veig jo -ara bé, volia aclarir que respectava la seva postura, i els animava a ser conseqüents amb les seves profundes i sens dubte raonades creences i a no parlar mai en espanyol a un desconegut dins d'Espanya. Finalment, vaig agrair molt la seva opinió i el seu consell en aquest sentit, tot afegint que jo seguiria fent el que a mi em sembla més correcte. Encara ric recordant la seva cara d'astorament...

Dit això, vaig canviar de tema amb alegria i vaig ignorar tot intent de tornar-me a arrossegar cap aquesta qüestió. La vetllada va acabar, agradable, amb una melancòlica i desafinada cantada d'havaneres i alguna copa de més...

Les llengües mai s'han d'imposar, diuen...

Voldria comentar la idea aquesta, darrerament tan estesa, repetida i repetida, que "les llengües no s'han d'imposar mai per obligació".

És com un virus, això, un virus psitaciforme -que és com se'n diu de la família dels lloros i els periquitos- que ens està envaint. I sovint em pregunto què carai ens passa, com és que ens hi apuntem amb tant d'entusiasme, i si és que tal vegada els "bonistes" irrecuperables ja per fi han aconseguit anorrear del tot el seny en aquesta terra...

Curiosament, a banda dels mencionats bons jans, a qui més sento repetir aquesta frase és als grans i abrandats defensors d'Espanya i de la Constitució espanyola. Curiosament, dic, perquè és precisament en aquest text legal on s'estableix la obligatorietat de conèixer l'idioma espanyol a tots els ciutadans de l'Estat. És digne d'admiració, per dir-ho d'alguna manera, l'espectacle continuat de la defensa a mort de cada punt i coma de la Constitució, combinat amb les proclames histriòniques de que "no s'ha d'imposar mai la llengua". És clar que, això darrer, sempre i només ho diuen quan parlem del català, i indefectiblement quan parlem de normes i sancions a favor del català, o del deure de conèixer el català inclòs al nou Estatut... Quan parlem de l'espanyol, de sobte els agafa un brot amnèsic...

O sigui que jo, quan els sento proclamar aquest seixanta-vuitesc "prohibit prohibir" contra la imposició de llengües, sento un cuquet d'anticipació -no exempt d'un vessant sàdic, ho reconec- perquè sé que estic a punt de divertir-me molt i molt. Vegeu: quan aquests falsos "ciutadans del món" pronuncien la frase màgica -"els idiomes mai s'han d'imposar"- sempre els pregunto: "Escolta, he sentit que tu estàs en contra de la Constitució espanyola, que ets anticonstitucionalista?"...i seguidament deixo que s'esbravin en numantina defensa de la sagrada urna dipositària de la democràcia, enveja de la civilització del món mundial i part de l'estranger... I aleshores -he, he...- els recordo, lacònicament, l'article 3 d'aquesta sagrada constitució: "El castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla [...aquí faig una pausa ben significativa...] y el derecho a usarla." A partir d'aquí, és francament divertit comprovar com sorgeix la suor freda, escoltar les intricades giragonses auto justificatives, assistir a l'espectacle "son et lumiére" de com aquell món en blanc i negre de fa uns instants comença a desplegar una infinita gamma de grisos... Proveu-ho, de debò, un episodi així us animarà la tarda més ensopida...


Sincerament, i ara deixant de banda la conya, crec que els catalans no hauríem de caure en aquest parany d'abraçar com a dogma sagrat el mantra "Les llengües no s'han d'obligar mai". Fer-ho només va en contra dels nostres interessos, perquè som nosaltres els que encara hem de bastir una estructura legal, institucional i social per garantir la supervivència del nostre idioma, mentre que tant els espanyols com els francesos, la llengua dels quals no està amenaçada, prou cofois que estan amb les seves lleis que obliguen a conèixer -i per tant aprendre- la seva llengua.

No l'anul•laran pas l'article 3 de la Constitució, els espanyols, ni els francesos l'article homòleg de la seva. Per què, doncs, ens entestem a fer el préssec els catalans? Tots els països del món, democràtics i no, tenen lleis que imposen, en més o menys mesura, un o altre idioma...només els que tenen per propi un idioma tan potent que ho fa innecessari -essencialment, els països anglosaxons, i encara entre aquests, no pas tots- es permeten el luxe de prescindir-ne, de no legislar en aquest sentit.

Nosaltres, que tenim la llengua pròpia en perill des de fa segles, que podem comprovar com, generació a generació, el català va deixant de ser majoritari i fins i tot desapareix de territoris històrics de la nostra nació... Nosaltres precisament ens hem de permetre el luxe de no protegir-la ni fer-la obligatòria, com sí fan tots els estats del món amb la seva? De quin miraculós mecanisme ignot disposem, quina és la nostra arma secreta per aconseguir que la nostra llengua es recuperi fins a la plenitud, sense ni tan sols establir les mínimes bases legals de protecció comunes arreu del món, i que amb tota naturalitat i tranquil•litat apliquen tots els estats, encara que la seva llengua tingui una salut de ferro?

Crec que hi hauríem de reflexionar...

Lluís

Trobar el nostre Nord

A mi, les denominacions “Catalunya del Nord” i “Catalunya del Sud” que usem avui en dia els catalanistes per definir la part de Catalunya que és sota jurisdicció de l’Estat francès, per una banda, i la que està sota jurisdicció de l’Estat espanyol, per l’altra, sempre m’han resultat un pèl estranyes, la veritat. I intentaré explicar per què, més amb ànim de reflexió que no de polèmica.

D’entrada, si volem definir les regions del país des de la nostra pròpia òptica, des d'una perspectiva genuïnament catalana, aquesta distinció "Catalunya Nord/Catalunya Sud" no és gaire apropiada, perquè en el que se'n diu "sud" queda un tros enorme que realment és "nord". Si parléssim només de la Catalunya estricta –o històrica, el que en diem el Principat- la divisió geogràfica entre nord i sud passaria, més o menys, per Balaguer, Manresa i Blanes. I si parlem de tots els Països Catalans, la línia que divideix el nord i el sud geogràfic passa si fa no fa per l’Ebre, quedant també les Illes al sud.

És per això que aquestes denominacions de vegades comporten força confusió. Si jo he estat de vacances al Pallars Sobirà, seria ben normal dir que he estat "al nord de Catalunya", perquè Sort és innegablement al nord del país. Però com que Sort no és a la "Catalunya del Nord" que ens hem inventat per estalviar-nos la "Catalunya francesa" (com deien nostres avis sense fer escarafalls), pot haver-hi gent que interpreti que he estat al Rosselló,i caldrà un aclariment. Igualment, si avui en dia jo dic a Perpinyà que tinc cosins que s’estan “al Sud de Catalunya”, la interpretació bé podria ser que s’estan al Pallars, quan és obvi que fa tres generacions cap perpinyanès –bé, cap català amb dos dits de front- hauria imaginat que Sort fos a “la Catalunya del Sud”.

Tot plegat és força contradictori i confús. Amb la voluntat de no usar les frases "Catalunya espanyola/Catalunya francesa" o "Espanya catalana/França catalana" -esforç que comparteixo- es va trobar a la darreria del segle XX aquesta solució "Nord/Sud", que durant aquests anys ens ha funcionat en l'ús, però que ben mirat no té gaire lògica. I que jo no estaria del tot segur que sigui positiva a llarg termini. Fins i tot m’atreviria a suggerir que podria ser contraproduent per a la psicologia col•lectiva catalana. Perquè estem atribuint uns conceptes de la geografia física, i per tant “naturals”, al que és realment una divisió política –i per tant artifical- del país. Atribuir aquests conceptes naturals a una divisió que no respon a la lògica ni a l'interès del nostre país, sinó a les dels estats francès i espanyol, no m'acaba de convèncer, la veritat.

O sigui que és una solució que no contraresta la malaurada divisió del país, sinó que de fet la reforça psicològicament i semàntica atribuint un concepte natural a una realitat artificial; és una solució que només és útil per salvar una incomoditat pueril com és estalviar-nos de dir un nom “lleig”, però que no serveix ni aporta res als nostres interessos generals i més importants, i, a més, és una solució que introdueix més confusió al panorama semàntic, geogràfic i polític català. Com si no n’hi hagués prou ja, de confusió...

Bé, a mi em sembla que una solució que no contribueix a solucionar el problema inicial, i que a més crea de bell nou dos problemes afegits, no és gaire “solució”, no us sembla? Tal vegada seria hora d’anar buscant una altra solució...

La identitat no és la llengua!

Cert, la identitat no és la llengua. O no és només la llengua: pot ser i és moltes coses més.

Però la llengua sí que és identitat. És un dels trets que més defineix la identitat. Aquí i a la Xina. En això hi estan d'acord tots els especialistes, des de la lingüística a la sociologia, passant per l'antropologia i la psicologia.

I no només els científics hi estan tots d'acord: les persones normals i corrents també. És clar que sovint només hi estan d'acord pel que fa la seva pròpia llengua. Els espanyols estan més que convençuts que la seva llengua ÉS el tret més definitori la seva identitat. Per això ens obliguen a nosaltres a aprendre-la i pretenen obligar-nos a usar-la:
perquè ens volen espanyols. I no accepten que algú es proclami espanyol si no parla l'espanyol: algú que no sap espanyol NO POT ser espanyol, i punt. I si oficialment té la nacionalitat espanyola i coneix l'idioma espanyol però rebutja usar-lo, doncs és senzillament un traïdor. I de fet si a nosaltres ens consideren gairebé traïdors és perquè insistim parlar català, actitud que ells simplement veuen i
viuen, ofesos, com un rebuig a parlar l'espanyol. Espanya i
l'espanyolitat passen necessàriament per l'idioma espanyol, i una prova més n'és que per aconseguir la nacionalitat espanyola els estrangers han de demostrar-ne un mínim coneixement (si fa no fa un coneixement equivalent al nivell A dels exàmens de català).

En canvi quan nosaltres, a Andorra, vam voler fer el mateix, fer una prova de català per concedir la nacionalitat andorrana, ells van posar el crit al cel i van amenaçar abusivament al petit Estat Andorrà amb tot tipus de bloqueigs fins que se'n va desdir. Perquè és només quan no es parla d'Espanya i es parla de qualsevol altre lloc, quan ens insisteixen -aleshores sí- que la llengua no és la identitat. I aleshores afirmen rotundament que es pot ser "tan catalán como el que más" sense parlar ni tan sols entendre el català.

De fet, penso que ja va essent hora que ens adonem de l'enganyifa a la que estem sotmesos, i de com acceptem com a natural i fins i tot desitjable una situació que es veu inacceptable a qualsevol altre país del món. No es pot ser francès sense parlar francès, ni alemany sense parlar alemany, ni xinès sense parlar xinès (han), ni anglès sense
parlar anglès, etc etc etc. L’únic lloc del món on els nacionalistes o patriotes del país accepten com a compatriota a una persona que ni parla ni entén l'idioma del país, o que sabent-ne rebutja parlar-lo, és Catalunya. I som tan idiotes que fins i tot n'estem tots cofois, d'acceptar com a catalans a centenars de milers de persones que no
parlen català...sense adonar-nos que ningú més enlloc del món no ho fa, això.

I per què n'estem tan cofois? Doncs perquè aquesta és la "catalanitat" que complau als espanyols. Per als espanyols, els "bons catalans" són els que no només canvien de llengua quan els parlen espanyol, sinó que a més accepten com a catalans de ple dret a aquells que rebutgen i fins i tot insulten la llengua catalana, la cultura catalana, i el país. N'estem tan orgullosos, de la nostra "tolerància"... És la reacció pavloviana de l'esclau, del gos ben ensinistrat: l'alegria de l'amo ens fa alegres a nosaltres. I així exhibim, tot bellugant la cua amb joia i buscant les carícies del nostre mestre, la nostra "obertura", la nostra "multiculturalitat"...la nostra pròpia submissió.

Catalans amb poder i catalans addictes

De vegades penso que avui en dia, a Catalunya, l’actitud predominant és de derrota absoluta. Vull dir aquest lamentar-se permanent "d'ostres com ens foten", que sol anar combinat amb un esperit de denúncia i de "combat contra les agressions", que són les dues cares de la mateixa moneda. I bé, no vull dir amb això que no sigui cert, que ens han fotut, i molt, al llarg de la història i encara avui, i no dic que no calgui plantar cara, que cal. Però crec que ens cal canviar d'actitud, i elaborar una nova estratègia amb la qual anar més enllà de les agressions i del combat: una estratègia que ens faci guanyadors sense necessitat de combat.

Penso que tant l'actitud de lamentar-se "perquè tot està fatal", com la del combat "perquè tot està fatal" és la pitjor actitud. I dic "actitud", en singular, perquè en el fons totes dues són manifestacions de la mateixa actitud, de la mateixa manera que la tristesa i la ràbia són dues manifestacions d'un mateix sentiment. Tan negativa que ens mena directament la derrota. A més: si hi ha combat, hi pot haver derrota; si no hi ha combat, no hi ha cap possibilitat de derrota. Per mi no n'hi ha cap, de combat. Jo, personalment, ni me'l plantejo, el combat i la lluita i totes aquestes coses que tant agraden als que volen fer-se els radicals.

En qüestió de llengua, per exemple, jo no vull fer-me el radical. Ho sóc. I ho sóc perquè decideixo que ja he guanyat abans de començar cap "lluita", perquè no n'hi ha cap, de lluita: jo uso sempre i no renuncio mai a la meva llengua a la meva terra, i prou. És un tema que és així, no es discuteix.

Avui se sent cada dos per tres que el català està en perill de desaparèixer perquè "no és necessari", i en canvi el castellà sí. Doncs bé, això no és del tot cert: en la meva realitat, en la meva Catalunya, el català sí que és necessari. Qui es vulgui relacionar amb mi el necessita, el català. Qui vulgui alguna cosa de mi -que jo sigui el seu client, que li faci un favor, o senzillament una estona de conversa- necessita conèixer, almenys entendre, la llengua catalana. I si no la coneix, l'haurà d'aprendre. I si no vol fer cap d'aquestes dues coses, doncs no hi haurà comunicació. Quina pena. El català és necessari: jo el faig necessari.

Com que la realitat de la societat no m'ho dóna, això, jo tiro pel dret i me'n creo una de pròpia que sí que m’ho dóna. I a la meva realitat, la meva Catalunya -aquell trosset de Catalunya ben real que és el meu entorn immediat, el meu espai lingüístic personal- la gent el necessita, el català. I punt. Que a la resta del país no els cal? Bé, què hi farem, jo no puc fer-ho tot per tothom. No sóc un superheroi, no puc canviar tot el país jo sol. Ara bé, procuro fer tot el que puc per a mi mateix: jo controlo la meva petita porció de país, i en aquesta petita porció, el català hi és sempre present i és necessari per a qualsevol que vulgui entrar-hi.

Jo m'he fet responsable -i amo- del meu propi espai lingüístic personal. I cada cop hi ha més catalans que prenen aquesta opció, i si tots els catalanoparlants féssim això mateix la necessitat del català seria una realitat universal arreu del país. Sense necessitat de cap llei, i davant la impotència més absoluta de l'Estat espanyol.

N'hi ha que diuen que aquest posicionament és una entelèquia, i que això no canvia res, i que el que cal és "organitzar-se i lluitar" o seguir les consignes del partit que sigui. Normal: als partits polítics -especialment a aquells que s'han acostumat a un sistema que combina les llistes tancades amb la subvenció estatal als partits com passa aquí- no els agrada gens que algú desenvolupi estratègies que no passin per seguir les seves consignes. Els fa pànic ser innecessaris, i tenen tanta ànsia de controlar-ho tot que el seu pitjor malson és que hi hagi alguna porció del país fora del seu control. Els partits catalans d'avui en dia no són gaire amics del poder personal dels ciutadans, més aviat al contrari. Per això les iniciatives populars que recullen prou firmes no passen directament a ser votades en referèndum, com passa per exemple als Estats Units, sinó que són filtrades pels parlaments, que les canvien o fins i tot les ignoren si els vaga.

Però a mi el que em resulta especialment interessant és com molts et neguen rotundament que la solució pugui ser tan senzilla com parlar català sempre. "Bah, si fos tan fàcil ja ho hauríem fet", diuen, i vet aquí que aquesta és precisament l’excusa per no fer-ho! Però en el fons hi ha una altra cosa, una patologia molt més profunda: aquells que han desenvolupat l’addicció al lament i a la lluita, en realitat no se’n poden estar. Els agrada, tenir coses de què queixar-se i contra què lluitar, i sense això la vida perdria bona part de sentit. I res no els faria tan infeliços com que Els Països Catalans arribessin, en vida seva, a ser lliures, independents, rics i plens.

Els orins d'avui són el genocidi de demà

Aquest migdia he tingut una experiència interessant. Alliçonadora. Reveladora.

Sortia jo de l'afartapobres on solem anar a dinar amb els companys de feina -un lloc net i de menjar casolà francament acollidor- i veig un home, tan ample ell, pixant contra la persiana metàl•lica d'un comerç que ja ha tancat per vacances.

Som a Barcelona, barri del Raval. És a dir: la meva ciutat, i si fa no fa el meu barri. Ell, allà, fet i dret, deixant anar les seves destil•lacions amoníaques contra el brancal de la porta, allà, enmig del carrer, somriure satisfet a plena llum del dia, al bell mig de la meva ciutat -al bell mig de casa meva, que ho és...

I jo que no me n'he pogut estar, i crido "Ei, però tu com pots ser tan guarro?" I ell que segueix tan ample, amb les seves bermudes esfilagarsades i samarreta ronyosa amb la gran llegenda "They are all hungry" -ei, un tipus tan solidari bé té dret a pixar, no?- i de sobte es gira i em mira com si la meva interpel•lació fos la més gran ofensa als seus drets fonamentals.

I em diu "Qué pasa con tú tio?" amb un evidentíssim accent germànic. I jo que li dic: "Doncs mira, això és casa meva, és la meva ciutat, i no m'agrada que t'hi pixis, porc!" I ell que s'emprenya i em respon, amb mirada amenaçadora: "Pero tu qué te crees? Me nombras de puerco? Tú sí que eres un guarro! Tu tienes animales? Eh? I ellos mean donde pueden, claro que sí?" mentre recull els seus estris de contaminació ambiental i se'ls desa dins les bermudes. I jo que li dic, encaixant la seva mirada i deixant clar amb el cos que aquí hi haurà brega: "Sí, tinc animals a casa, però són bastant més civilitzats que tu, almenys ells saben on fer-ho i on no!" I ell que em respon "Pues tu eres un dictador, yo soy mas libre que tus animales!" I després d'uns segons eterns mentre em mira amb despit, marxa, remugant flestomies...

No tinc cap dubte que la cosa no ha arribat a més perquè amb mi anava un amic que s'ha quedat a poca distància, donant-me un suport silenciós però evident. Però hi ha una altra cosa de la qual no en tinc cap dubte: malgrat que el porc era estranger, ha entés perfectament el que li deia. No ha dit "quéééééé?" ni una sola vegada.

I és que quan les coses van de debó, no hi ha lloc per als "quéééé"? Va de debó, i punt. Els més no-catalans entenen sempre tot el que els cal entendre... Sempre.

Per altra banda, em pregunto on ha arribat el nostre país, on tots competim entre nosaltres per ser tan bons i tan "guais" i tan enrotllats i tan "ciutadans del món" per demostrar com en som de "tolerants" amb els invasors, que fins i tot permetem que se'ns pixin als nostres carrers. Com si tot plegat no fóssim res més que una gran letrina, una comuna d'Espanya, d'Europa i de tots els ciutadans del món que s'hi vulguin pixar.

Es comença per tolerar que el teu idioma és menys important que els altres, i ben aviat es tolera que et tractin com si les persones, tota la col•lectivitat, fossim menys importants, i s'acaba havent de tolerar que se't pixin a la porta de casa. I aquest galifardeu no pixava a la porta estricta o precisa de la meva casa, però pixava a porta de la casa d'un veí meu que està de vacances i bé que mereix que algú es preocupi de casa seva tal i com ell, jo n'estic cert, defensaria casa meva si jo fos fora uns dies.

Per tant, a mi no em dóna la gana que algú es pixi a casa del meu veí. I doncs com si no hem d’entendre la vida als Països Catalans? Només així es construeix un veïnatge, només així es construeix una nació. Només així, afirmo, es defensa i sobreviu una nació: no permetent que els altres s'hi pixin a sobre. És casa nostra.

I ei, que consti que sóc ben conscient que si se'ns pixen als nostres carrers és també en bona part perquè veuen que nosaltres -els nostres joves, els nostres borratxos i els nostres superguais marxosos ciutadans del món- pixen al carrer també. Ens han faltat tant al respecte que al final ja ni nosaltres mateixos ens tenim respecte, i fem possible que els nostres carrers facin pudor d'orins, com si d'una cort de porcs es tractés, tot plegat... I si us plau que no surti ara algú dient-me que això és culpa dels espanyols, i que només pixen al carrer els espanyols i els estrangers, que fins aquí podíem arribar...

I jo dic que ja n'hi ha prou d'aquest color. Perquè, com deia l'Adenauer -i se me'n fot si era de dretes o d'esquerres, com se me'n fot si el porc pixador d'avui era colombòfil o vexil•lòleg- "els pixats d'avui són els assassinats de demà".

Avui se'ns pixen a sobre, i tots ho tolerem, perquè "som tolerants", com si això fos algun tipus de senyal de modernitat o si calgués avaluar la nostra obertura de mires al món per la pudor dels nostres carrers, i no una simple evidència, als ulls de tot turista i viatger, del nostre autoodi i la manca d'autoestima i respecte per nosaltres mateixos.

Jo dic que això s'ha d'acabar, ara ja.

I és que si demà ens comencen a matar com a cucs, que no seria la primera vegada a la història que passa, doncs vés a saber, encara discutirem entre nosaltres si no caldria tenir "bon rotllo" i ser una mica més moderats i "tolerants" en la manera d'encaixar-ho...

El suposat perill de l'anglès

Sovint se sent a dir que l’idioma anglès és un perill per al nostre idioma i la nostra cultura, que si no anem amb compte “se’ns menjaran amb patates”. Jo la veritat no ho veig així. Els nostres enemics, aquells que busquen destruir-nos des de fa segles, són els estats espanyol i francès, tinguem-ho clar. La cultura anglesa no és ni mai ha estat el nostre enemic.

En tenim un bon exemple a Menorca: mentre que la nova Espanya dels borbons es dedicava amb delit, tot emulant els seus cosins coronats francesos, a la repressió sistemàtica de la nostra llengua i la destrucció de la nostra estructura col•lectiva (tancament d'universitats, dissolució de les institucions, nou règim impositiu que ofegava el comerç, castellanització de cognoms, etc...), els anglesos en canvi van dominar Menorca durant gairebé un segle i en la mateixa època sense ni plantejar-se "anglicitzar" els illencs, i en van respectar totes les manifestacions culturals i estructures socials tradicionals.

Quan l'Imperi espanyol va "recuperar" Menorca, hi va trobar una societat que funcionava a ple rendiment en català, i encara avui és la illa on el català és més fort. Cent anys de guaret ho van fer possible... I què hauria passat si els anglesos s'hi haguessin quedat, a Menorca? Doncs podem veure els exemples de Gibraltar o Malta, on la superestructura de poder anglès mai no ha significat la repressió ni la desaparició dels idiomes nadius que hi havia quan aquest es va imposar: el castellà (a Gibraltar) i el maltès tenen avui salut. I en d'altres països que -amb totes les salvetats- podríem considerar similars en cert sentit al que seria una Catalunya independent -posem Holanda, Dinamarca o Suècia, per exemple?- podem veure què hi passa, també. L'anglès és una llengua que les generacions més joves d'aquests països dominen de forma envejable, amb una fluïdesa molt bona, i en tot cas només amb un cert accent estranger. Però tanmateix, les seves llengües pròpies respectives gaudeixen d'una salut que ja ens agradaria als catalans ... L'anglès no amenaça aquestes llengües de cap manera, i per descomptat no hi ha punt de comparació amb l'amenaça ben real i tangible que representen el castellà i el francès a la nostra nació. Al contrari, mentre que la llengua pròpia segueix essent potent a cada país respectiu, l'anglès obre les portes del món a holandesos, danesos i suecs.

Ben al contrari del que passa amb el castellà, que de fet només obre les portes a una part d'Amèrica, però que és perfectament inútil a Europa, Àsia, Àfrica i Oceania. Jo he viatjat per més de 60 països del món, i el castellà, la veritat, només m'ha estat útil allà on és llengua oficial. A la resta del món, no serveix de res. El francès encara té una certa utilitat, però és fet demostrat que cada dia menys -de fet jo he pogut comprovar-ho personalment: en els darrers 30 anys cada cop m'ha servit de menys a l'hora de viatjar i tan sols amb gent de més edat.

Ens agradi o no, la llengua franca mundial és avui en dia l'anglès. Als catalans, de Perpinyà a Alacant, ens seria doncs molt més útil dedicar les hores de la nostra vida en què ens obliguen a estudiar l'espanyol o el francès, a aprendre un bon anglès, que ens permetria connectar amb tot el món a l'hora de fer negocis, estudiar i fer recerca, viatjar, promocionar la nostra nació i la nostra cultura, i en general interactuar dins la nova realitat global. El francès en part, però sobretot el castellà, són de fet una presó lingüística i psicològica que ens acaba tancant les portes i ens obliga a interactuar només amb la metròpoli que ens voldria desapareguts i, a tot estirar, amb les seves excolònies.

No tinc cap dubte que el fantasma de l'amenaça de l'anglès és una construcció "psico-lingüística" panhispànica i francofònica, que els resulta una arma eficaç, en la seva disputa per l'hegemonia lingüística mundial, perquè la gent se la creu. Un mite que és encara més eficaç en tant que lliga perfectament amb l'anti-americanisme primari que es respira arreu de la hispanitat i la francofonia. Però diguem-ho clar: naturalment que l'anglès és vist com una amenaça per les cultures castellana i francesa! Ara bé, no és una amenaça per a la seva supervivència -i això els catalans, que sabem prou bé el que és realment tenir la supervivència amenaçada, hem de saber-ho veure- sinó una amenaça al seu projecte expansiu i somnis de domini global, d'arribar a ser la primera llengua franca del món, posició que tant el castellà com el francès voldrien disputar a l'anglès.

Fixeu-vos, si no, en la desmesurada alegria que causa en els espanyols cada notícia de presència del castellà als EUA, o fixeu-vos, també, en la flagrant contradicció que exhibeixen Espanya i França en les seves respectives polítiques de suport incondicional al castellà a Puerto Rico i el francès al Quebec, si les comparem amb les polítiques que desenvolupen contra el català a Europa. Com és que aquí el concepte de "llengua comuna" ha arribat a ser gairebé sacralitzat, mentre que el menyspreen a l’Amèrica del nord, on la "llengua comuna" és òbviament l'anglès?

I ei, que consti que no dic que els anglosaxons siguin uns sants. És clar que han protagonitzat genocidis, culturals i de tot tipus. És clar que allà on ara es parla anglès abans s'hi parlaven altres llengües i l'anglès s'hi va imposar. Això no ho discuteixo. La destrucció dels idiomes gaèlics a les Illes Britàniques no és discutible i és obra innegable del poderiu de l'estat anglès. Per no parlar de les cultures indígenes d'Amèrica i d'Oceania... El que faig és analitzar, i us convido a fer-ho també, quina és la nostra realitat i què és el que realment ens amenaça ara i què no. Estem en perill de desaparèixer, i per tant jo sóc partidari de concentrar totes les nostres forces en la nostra supervivència. Prou repte que és ja això, tot sol, com per posar-nos a més a provar de canviar tot el món, ara.

Per tant: no dic que el forçut aquell de cabells rossos no sigui capaç d'estomacar-nos potser algun dia; dic senzillament que fins ara mai no ho ha fet. Que qui sempre ens ha estomacat i encara avui ens estomaca són aquells altres dos forçuts, els de cabells foscos. I que si no ho aturem, ben aviat ens deixaran la cara deformada per sempre, si és que seguim vius. I que tal vegada no fóra cap bajanada buscar l'amistat del forçut de cabells rossos, amb l'ajut del qual potser aconseguiríem que els galiassos de cabells foscos deixin d'estomacar-nos d'una vegada. En canvi, barallar-nos amb tots tres només asseguraria la nostra fi.