Hexàleg per sobreviure

Jo fa més de 10 anys que parlo sempre en català a tothom, arreu dels Països Catalans. L’experiència ha estat, sense pal·liatius, extraordinàriament bona. En contra del que es diu tot sovint, parlar en català arreu i amb tothom no només és possible, sinó francament gratificant.

Visc a Barcelona, en un barri on a hores d’ara els catalanoparlants nadius hi som una migrada minoria. Però viure en català és possible, si es vol. D'entrada no és cosa simple, perquè els catalans arrosseguem 300 anys d'"entrenament", per mitjà de l'ensenyament, el xantatge socio-econòmic o la repressió miltar-policial directa, a canviar de llengua davant d'un castellanoparlant. Per tant, sovint els que volem viure en català a la nostra terra hem de passar un procés de "desaprenentatge" que pot ser dolorós i ple de moments difícils, fins arribar a trobar-nos-hi còmodes. Malauradament, no hi ha enlloc on s'ensenyi a fer aquest procés: ni un trist llibre d'auto-ajuda...

Al llarg d'aquests anys, a base d'experimentar i aprendre he anat comprovant que hi ha coses -actituds, recursos, respostes- que funcionen millor que no d'altres. Amb el temps, he sintetitzat aquest aprenentatge en sis preceptes essencials. Són les meves guies, les sis normes que, aplicades al dia a dia, fan perfectament factible i fins i tot divertit parlar en català sempre a tothom. Cadascú es pot fer les seves pròpies guies, és clar, perquè no necessàriament allò que em funciona a mi ha d'anar bé per tothom. Però aquestes són les meves, i després d'anys d'anar-les aplicant i refinant he de dir sincerament que a mi em funcionen sempre.

1) Parlo sempre en català a tothom, tinguin el color que tinguin, responguin com responguin. Només faig excepció amb els turistes, i només si és imprescindible. Però amb tot aquell o aquella que visqui aquí, fins i tot si acaba d’arribar, només hi parlo català. Si ho faig així des del principi, sense vacil·lacions ni canvis de llengua a mitja conversa, he comprovat que mai no s’estranyen i mai no em demanen que canviï. I fins i tot aquells que en les primeres interaccions van reaccionar malament, quan veuen que al cap del temps jo segueixo parlant-los en català com el primer dia -quan comproven que no ho faig per fotre'ls a ells en particular, sinó que jo sóc així- em tracten amb molta cordialitat i respecte, i fins i tot alguns acaben intentant parlar amb mi en català. Curiós, oi?

2) Mai comento ni dic res sobre la llengua que els altres parlen, els altres que parlin el que vulguin, mentre a mi em respectin la meva llengua. Ni tan sols els animo a que parlin català, senzillament predico amb l'exemple: deixo que siguin els fets que parlin per mi.

3) Quan algú que fins ara no ha usat el català s’atreveix a fer-ho, segueixo parlant normal com si res: no em meravello ni els adulo dient falsament que el parlen molt bé. Ni tan sols comento el fet. Sembla contradictori, però he comprovat que aquesta és la millor resposta. En canvi si els faig festes, els dic que parlen un català "perfecte" o ho comento amb d’altres davant d’ells, etc., això tendeix a avergonyir-los, els “fa tall” i de seguida ho deixen córrer i tornen al castellà. (De fet, ben mirat no ho és, de contradictori: si jo crec que el català ha de ser l'idioma normal del país, fent-los festes només demostro que, de fet, no ho és gens de normal per a mi! A més, a ningú no li agrada ser un ninot de fira...)

4) No m’enfado mai, ni discuteixo mai si tinc o no dret a parlar català. És una qüestió que no està en discussió, i punt. Els drets no es discuteixen, s’exerceixen. No tolero que algú pretengui discutir el meu dret a parlar la meva llengua a la meva terra, com tampoc no toleraria que pretengués discutir el meu dret a la vida o el meu dret a la privacitat de la meva intimitat. Si algú m’intenta provocar amb comentaris sorneguers o insultants, no els faig cap cas, com si no els hagués sentit. Si insisteixen molt, una sortida molt útil en aquest sentit és dir senzillament: “Si tu ho dius...” seguida del silenci. La discussió s'acaba abans de començar. Ah, i sobretot, sobretot, mai discuteixo en castellà el meu dret a parlar català: fer això és haver perdut la discussió abans de començar...

5) No tolero els ”intèrprets” ni els intermediaris. Ja sabeu: aquells que quan et senten parlar en català amb un immigrant es fiquen pel mig i et critiquen o els tradueixen el que dius al castellà, tots cofois de ser més simpàtics, “oberts i solidaris” que tu, etc etc. Amb aquesta gent sí que no tinc cap mena de mirament, i els faig saber seriosament –però sempre sense enfadar-me- que jo ja em defenso tot solet pel món i no em cal la seva ajuda, o bé que el meu interlocutor sembla prou intel·ligent, que aquesta conversa és entre ell i jo i que si vol res ja m’ho farà saber, i que em sembla una falta de respecte que el tractin de subnormal com ho estan fent. La immensa majoria de les vegades, el “traductor espontani” ho deixa córrer, i l’immigrant ho agraeix: probablement no dirà res, però somriurà mentre ignora al “salvador” espanyolista. No és broma, proveu-ho!

6) Quan algú em diu que no entén el català, responc amb una senzilla pregunta, i sempre amb amabilitat: “Per què?” Això normalment trenca totes les defenses: és probablement la primera vegada que li ho pregunten així, sense embuts i amb tota naturalitat. I no, no s’ofèn: els únics que s’enfaden són els espanyolistes anticatalans, que solen respondre amb un discurs polític. Amb aquests, senzillament passo, procuro apartar-me'n ràpidament i prou. Però els que realment no entenen el català perquè porten poc temps aquí o no han tingut oportunitat d’estar-hi en contacte, normalment responen explicant-ho amb naturalitat. I aleshores la meva resposta, en català sempre, és “tranquil, ja l’aniràs entenent, és molt fàcil”, o alguna cosa per l’estil, i un somriure. I aleshores segueixo amb allò que havia començat –demanar un cafè o el que sigui- acompanyat de gestos. I ho repeteixo tantes vegades com cal, sempre sense enfadar-me: la immensa majoria de la gent m’acaba entenent o crida algú que m’entengui. Quan això passa, no m’oblido mai d’acomiadar-me amablement del nouvingut. Si més no, així aprèn les seves primeres paraules en català: “adéu i gràcies”!

Doncs aquestes són les meves normes o guies generals per poder sobreviure en català. A mi em van força bé, i espero que a vosaltres també us siguin útils.