Els orins d'avui són el genocidi de demà

Aquest migdia he tingut una experiència interessant. Alliçonadora. Reveladora.

Sortia jo de l'afartapobres on solem anar a dinar amb els companys de feina -un lloc net i de menjar casolà francament acollidor- i veig un home, tan ample ell, pixant contra la persiana metàl•lica d'un comerç que ja ha tancat per vacances.

Som a Barcelona, barri del Raval. És a dir: la meva ciutat, i si fa no fa el meu barri. Ell, allà, fet i dret, deixant anar les seves destil•lacions amoníaques contra el brancal de la porta, allà, enmig del carrer, somriure satisfet a plena llum del dia, al bell mig de la meva ciutat -al bell mig de casa meva, que ho és...

I jo que no me n'he pogut estar, i crido "Ei, però tu com pots ser tan guarro?" I ell que segueix tan ample, amb les seves bermudes esfilagarsades i samarreta ronyosa amb la gran llegenda "They are all hungry" -ei, un tipus tan solidari bé té dret a pixar, no?- i de sobte es gira i em mira com si la meva interpel•lació fos la més gran ofensa als seus drets fonamentals.

I em diu "Qué pasa con tú tio?" amb un evidentíssim accent germànic. I jo que li dic: "Doncs mira, això és casa meva, és la meva ciutat, i no m'agrada que t'hi pixis, porc!" I ell que s'emprenya i em respon, amb mirada amenaçadora: "Pero tu qué te crees? Me nombras de puerco? Tú sí que eres un guarro! Tu tienes animales? Eh? I ellos mean donde pueden, claro que sí?" mentre recull els seus estris de contaminació ambiental i se'ls desa dins les bermudes. I jo que li dic, encaixant la seva mirada i deixant clar amb el cos que aquí hi haurà brega: "Sí, tinc animals a casa, però són bastant més civilitzats que tu, almenys ells saben on fer-ho i on no!" I ell que em respon "Pues tu eres un dictador, yo soy mas libre que tus animales!" I després d'uns segons eterns mentre em mira amb despit, marxa, remugant flestomies...

No tinc cap dubte que la cosa no ha arribat a més perquè amb mi anava un amic que s'ha quedat a poca distància, donant-me un suport silenciós però evident. Però hi ha una altra cosa de la qual no en tinc cap dubte: malgrat que el porc era estranger, ha entés perfectament el que li deia. No ha dit "quéééééé?" ni una sola vegada.

I és que quan les coses van de debó, no hi ha lloc per als "quéééé"? Va de debó, i punt. Els més no-catalans entenen sempre tot el que els cal entendre... Sempre.

Per altra banda, em pregunto on ha arribat el nostre país, on tots competim entre nosaltres per ser tan bons i tan "guais" i tan enrotllats i tan "ciutadans del món" per demostrar com en som de "tolerants" amb els invasors, que fins i tot permetem que se'ns pixin als nostres carrers. Com si tot plegat no fóssim res més que una gran letrina, una comuna d'Espanya, d'Europa i de tots els ciutadans del món que s'hi vulguin pixar.

Es comença per tolerar que el teu idioma és menys important que els altres, i ben aviat es tolera que et tractin com si les persones, tota la col•lectivitat, fossim menys importants, i s'acaba havent de tolerar que se't pixin a la porta de casa. I aquest galifardeu no pixava a la porta estricta o precisa de la meva casa, però pixava a porta de la casa d'un veí meu que està de vacances i bé que mereix que algú es preocupi de casa seva tal i com ell, jo n'estic cert, defensaria casa meva si jo fos fora uns dies.

Per tant, a mi no em dóna la gana que algú es pixi a casa del meu veí. I doncs com si no hem d’entendre la vida als Països Catalans? Només així es construeix un veïnatge, només així es construeix una nació. Només així, afirmo, es defensa i sobreviu una nació: no permetent que els altres s'hi pixin a sobre. És casa nostra.

I ei, que consti que sóc ben conscient que si se'ns pixen als nostres carrers és també en bona part perquè veuen que nosaltres -els nostres joves, els nostres borratxos i els nostres superguais marxosos ciutadans del món- pixen al carrer també. Ens han faltat tant al respecte que al final ja ni nosaltres mateixos ens tenim respecte, i fem possible que els nostres carrers facin pudor d'orins, com si d'una cort de porcs es tractés, tot plegat... I si us plau que no surti ara algú dient-me que això és culpa dels espanyols, i que només pixen al carrer els espanyols i els estrangers, que fins aquí podíem arribar...

I jo dic que ja n'hi ha prou d'aquest color. Perquè, com deia l'Adenauer -i se me'n fot si era de dretes o d'esquerres, com se me'n fot si el porc pixador d'avui era colombòfil o vexil•lòleg- "els pixats d'avui són els assassinats de demà".

Avui se'ns pixen a sobre, i tots ho tolerem, perquè "som tolerants", com si això fos algun tipus de senyal de modernitat o si calgués avaluar la nostra obertura de mires al món per la pudor dels nostres carrers, i no una simple evidència, als ulls de tot turista i viatger, del nostre autoodi i la manca d'autoestima i respecte per nosaltres mateixos.

Jo dic que això s'ha d'acabar, ara ja.

I és que si demà ens comencen a matar com a cucs, que no seria la primera vegada a la història que passa, doncs vés a saber, encara discutirem entre nosaltres si no caldria tenir "bon rotllo" i ser una mica més moderats i "tolerants" en la manera d'encaixar-ho...

El suposat perill de l'anglès

Sovint se sent a dir que l’idioma anglès és un perill per al nostre idioma i la nostra cultura, que si no anem amb compte “se’ns menjaran amb patates”. Jo la veritat no ho veig així. Els nostres enemics, aquells que busquen destruir-nos des de fa segles, són els estats espanyol i francès, tinguem-ho clar. La cultura anglesa no és ni mai ha estat el nostre enemic.

En tenim un bon exemple a Menorca: mentre que la nova Espanya dels borbons es dedicava amb delit, tot emulant els seus cosins coronats francesos, a la repressió sistemàtica de la nostra llengua i la destrucció de la nostra estructura col•lectiva (tancament d'universitats, dissolució de les institucions, nou règim impositiu que ofegava el comerç, castellanització de cognoms, etc...), els anglesos en canvi van dominar Menorca durant gairebé un segle i en la mateixa època sense ni plantejar-se "anglicitzar" els illencs, i en van respectar totes les manifestacions culturals i estructures socials tradicionals.

Quan l'Imperi espanyol va "recuperar" Menorca, hi va trobar una societat que funcionava a ple rendiment en català, i encara avui és la illa on el català és més fort. Cent anys de guaret ho van fer possible... I què hauria passat si els anglesos s'hi haguessin quedat, a Menorca? Doncs podem veure els exemples de Gibraltar o Malta, on la superestructura de poder anglès mai no ha significat la repressió ni la desaparició dels idiomes nadius que hi havia quan aquest es va imposar: el castellà (a Gibraltar) i el maltès tenen avui salut. I en d'altres països que -amb totes les salvetats- podríem considerar similars en cert sentit al que seria una Catalunya independent -posem Holanda, Dinamarca o Suècia, per exemple?- podem veure què hi passa, també. L'anglès és una llengua que les generacions més joves d'aquests països dominen de forma envejable, amb una fluïdesa molt bona, i en tot cas només amb un cert accent estranger. Però tanmateix, les seves llengües pròpies respectives gaudeixen d'una salut que ja ens agradaria als catalans ... L'anglès no amenaça aquestes llengües de cap manera, i per descomptat no hi ha punt de comparació amb l'amenaça ben real i tangible que representen el castellà i el francès a la nostra nació. Al contrari, mentre que la llengua pròpia segueix essent potent a cada país respectiu, l'anglès obre les portes del món a holandesos, danesos i suecs.

Ben al contrari del que passa amb el castellà, que de fet només obre les portes a una part d'Amèrica, però que és perfectament inútil a Europa, Àsia, Àfrica i Oceania. Jo he viatjat per més de 60 països del món, i el castellà, la veritat, només m'ha estat útil allà on és llengua oficial. A la resta del món, no serveix de res. El francès encara té una certa utilitat, però és fet demostrat que cada dia menys -de fet jo he pogut comprovar-ho personalment: en els darrers 30 anys cada cop m'ha servit de menys a l'hora de viatjar i tan sols amb gent de més edat.

Ens agradi o no, la llengua franca mundial és avui en dia l'anglès. Als catalans, de Perpinyà a Alacant, ens seria doncs molt més útil dedicar les hores de la nostra vida en què ens obliguen a estudiar l'espanyol o el francès, a aprendre un bon anglès, que ens permetria connectar amb tot el món a l'hora de fer negocis, estudiar i fer recerca, viatjar, promocionar la nostra nació i la nostra cultura, i en general interactuar dins la nova realitat global. El francès en part, però sobretot el castellà, són de fet una presó lingüística i psicològica que ens acaba tancant les portes i ens obliga a interactuar només amb la metròpoli que ens voldria desapareguts i, a tot estirar, amb les seves excolònies.

No tinc cap dubte que el fantasma de l'amenaça de l'anglès és una construcció "psico-lingüística" panhispànica i francofònica, que els resulta una arma eficaç, en la seva disputa per l'hegemonia lingüística mundial, perquè la gent se la creu. Un mite que és encara més eficaç en tant que lliga perfectament amb l'anti-americanisme primari que es respira arreu de la hispanitat i la francofonia. Però diguem-ho clar: naturalment que l'anglès és vist com una amenaça per les cultures castellana i francesa! Ara bé, no és una amenaça per a la seva supervivència -i això els catalans, que sabem prou bé el que és realment tenir la supervivència amenaçada, hem de saber-ho veure- sinó una amenaça al seu projecte expansiu i somnis de domini global, d'arribar a ser la primera llengua franca del món, posició que tant el castellà com el francès voldrien disputar a l'anglès.

Fixeu-vos, si no, en la desmesurada alegria que causa en els espanyols cada notícia de presència del castellà als EUA, o fixeu-vos, també, en la flagrant contradicció que exhibeixen Espanya i França en les seves respectives polítiques de suport incondicional al castellà a Puerto Rico i el francès al Quebec, si les comparem amb les polítiques que desenvolupen contra el català a Europa. Com és que aquí el concepte de "llengua comuna" ha arribat a ser gairebé sacralitzat, mentre que el menyspreen a l’Amèrica del nord, on la "llengua comuna" és òbviament l'anglès?

I ei, que consti que no dic que els anglosaxons siguin uns sants. És clar que han protagonitzat genocidis, culturals i de tot tipus. És clar que allà on ara es parla anglès abans s'hi parlaven altres llengües i l'anglès s'hi va imposar. Això no ho discuteixo. La destrucció dels idiomes gaèlics a les Illes Britàniques no és discutible i és obra innegable del poderiu de l'estat anglès. Per no parlar de les cultures indígenes d'Amèrica i d'Oceania... El que faig és analitzar, i us convido a fer-ho també, quina és la nostra realitat i què és el que realment ens amenaça ara i què no. Estem en perill de desaparèixer, i per tant jo sóc partidari de concentrar totes les nostres forces en la nostra supervivència. Prou repte que és ja això, tot sol, com per posar-nos a més a provar de canviar tot el món, ara.

Per tant: no dic que el forçut aquell de cabells rossos no sigui capaç d'estomacar-nos potser algun dia; dic senzillament que fins ara mai no ho ha fet. Que qui sempre ens ha estomacat i encara avui ens estomaca són aquells altres dos forçuts, els de cabells foscos. I que si no ho aturem, ben aviat ens deixaran la cara deformada per sempre, si és que seguim vius. I que tal vegada no fóra cap bajanada buscar l'amistat del forçut de cabells rossos, amb l'ajut del qual potser aconseguiríem que els galiassos de cabells foscos deixin d'estomacar-nos d'una vegada. En canvi, barallar-nos amb tots tres només asseguraria la nostra fi.