16 de juliol 2009

El suposat perill de l'anglès

Sovint se sent a dir que l’idioma anglès és un perill per al nostre idioma i la nostra cultura, que si no anem amb compte “se’ns menjaran amb patates”. Jo la veritat no ho veig així. Els nostres enemics, aquells que busquen destruir-nos des de fa segles, són els estats espanyol i francès, tinguem-ho clar. La cultura anglesa no és ni mai ha estat el nostre enemic.

En tenim un bon exemple a Menorca: mentre que la nova Espanya dels borbons es dedicava amb delit, tot emulant els seus cosins coronats francesos, a la repressió sistemàtica de la nostra llengua i la destrucció de la nostra estructura col•lectiva (tancament d'universitats, dissolució de les institucions, nou règim impositiu que ofegava el comerç, castellanització de cognoms, etc...), els anglesos en canvi van dominar Menorca durant gairebé un segle i en la mateixa època sense ni plantejar-se "anglicitzar" els illencs, i en van respectar totes les manifestacions culturals i estructures socials tradicionals.

Quan l'Imperi espanyol va "recuperar" Menorca, hi va trobar una societat que funcionava a ple rendiment en català, i encara avui és la illa on el català és més fort. Cent anys de guaret ho van fer possible... I què hauria passat si els anglesos s'hi haguessin quedat, a Menorca? Doncs podem veure els exemples de Gibraltar o Malta, on la superestructura de poder anglès mai no ha significat la repressió ni la desaparició dels idiomes nadius que hi havia quan aquest es va imposar: el castellà (a Gibraltar) i el maltès tenen avui salut. I en d'altres països que -amb totes les salvetats- podríem considerar similars en cert sentit al que seria una Catalunya independent -posem Holanda, Dinamarca o Suècia, per exemple?- podem veure què hi passa, també. L'anglès és una llengua que les generacions més joves d'aquests països dominen de forma envejable, amb una fluïdesa molt bona, i en tot cas només amb un cert accent estranger. Però tanmateix, les seves llengües pròpies respectives gaudeixen d'una salut que ja ens agradaria als catalans ... L'anglès no amenaça aquestes llengües de cap manera, i per descomptat no hi ha punt de comparació amb l'amenaça ben real i tangible que representen el castellà i el francès a la nostra nació. Al contrari, mentre que la llengua pròpia segueix essent potent a cada país respectiu, l'anglès obre les portes del món a holandesos, danesos i suecs.

Ben al contrari del que passa amb el castellà, que de fet només obre les portes a una part d'Amèrica, però que és perfectament inútil a Europa, Àsia, Àfrica i Oceania. Jo he viatjat per més de 60 països del món, i el castellà, la veritat, només m'ha estat útil allà on és llengua oficial. A la resta del món, no serveix de res. El francès encara té una certa utilitat, però és fet demostrat que cada dia menys -de fet jo he pogut comprovar-ho personalment: en els darrers 30 anys cada cop m'ha servit de menys a l'hora de viatjar i tan sols amb gent de més edat.

Ens agradi o no, la llengua franca mundial és avui en dia l'anglès. Als catalans, de Perpinyà a Alacant, ens seria doncs molt més útil dedicar les hores de la nostra vida en què ens obliguen a estudiar l'espanyol o el francès, a aprendre un bon anglès, que ens permetria connectar amb tot el món a l'hora de fer negocis, estudiar i fer recerca, viatjar, promocionar la nostra nació i la nostra cultura, i en general interactuar dins la nova realitat global. El francès en part, però sobretot el castellà, són de fet una presó lingüística i psicològica que ens acaba tancant les portes i ens obliga a interactuar només amb la metròpoli que ens voldria desapareguts i, a tot estirar, amb les seves excolònies.

No tinc cap dubte que el fantasma de l'amenaça de l'anglès és una construcció "psico-lingüística" panhispànica i francofònica, que els resulta una arma eficaç, en la seva disputa per l'hegemonia lingüística mundial, perquè la gent se la creu. Un mite que és encara més eficaç en tant que lliga perfectament amb l'anti-americanisme primari que es respira arreu de la hispanitat i la francofonia. Però diguem-ho clar: naturalment que l'anglès és vist com una amenaça per les cultures castellana i francesa! Ara bé, no és una amenaça per a la seva supervivència -i això els catalans, que sabem prou bé el que és realment tenir la supervivència amenaçada, hem de saber-ho veure- sinó una amenaça al seu projecte expansiu i somnis de domini global, d'arribar a ser la primera llengua franca del món, posició que tant el castellà com el francès voldrien disputar a l'anglès.

Fixeu-vos, si no, en la desmesurada alegria que causa en els espanyols cada notícia de presència del castellà als EUA, o fixeu-vos, també, en la flagrant contradicció que exhibeixen Espanya i França en les seves respectives polítiques de suport incondicional al castellà a Puerto Rico i el francès al Quebec, si les comparem amb les polítiques que desenvolupen contra el català a Europa. Com és que aquí el concepte de "llengua comuna" ha arribat a ser gairebé sacralitzat, mentre que el menyspreen a l’Amèrica del nord, on la "llengua comuna" és òbviament l'anglès?

I ei, que consti que no dic que els anglosaxons siguin uns sants. És clar que han protagonitzat genocidis, culturals i de tot tipus. És clar que allà on ara es parla anglès abans s'hi parlaven altres llengües i l'anglès s'hi va imposar. Això no ho discuteixo. La destrucció dels idiomes gaèlics a les Illes Britàniques no és discutible i és obra innegable del poderiu de l'estat anglès. Per no parlar de les cultures indígenes d'Amèrica i d'Oceania... El que faig és analitzar, i us convido a fer-ho també, quina és la nostra realitat i què és el que realment ens amenaça ara i què no. Estem en perill de desaparèixer, i per tant jo sóc partidari de concentrar totes les nostres forces en la nostra supervivència. Prou repte que és ja això, tot sol, com per posar-nos a més a provar de canviar tot el món, ara.

Per tant: no dic que el forçut aquell de cabells rossos no sigui capaç d'estomacar-nos potser algun dia; dic senzillament que fins ara mai no ho ha fet. Que qui sempre ens ha estomacat i encara avui ens estomaca són aquells altres dos forçuts, els de cabells foscos. I que si no ho aturem, ben aviat ens deixaran la cara deformada per sempre, si és que seguim vius. I que tal vegada no fóra cap bajanada buscar l'amistat del forçut de cabells rossos, amb l'ajut del qual potser aconseguiríem que els galiassos de cabells foscos deixin d'estomacar-nos d'una vegada. En canvi, barallar-nos amb tots tres només asseguraria la nostra fi.

Cap comentari:

Publica un comentari