Fa unes setmanes, era jo a la Castella profunda sopant amb una colla d'espanyols -tots molt bona gent, val a dir- quan va sortir "el tema de l'idioma" -és a dir, el tema del català.
Enmig de la conversa els vaig explicar que jo als Països Catalans parlo sempre en català a tothom, m'entenguin molt o poc. Algun dels presents va reaccionar de forma apassionada, tot assegurant-me que això de parlar català als desconeguts és de "molt mala educació", i més si jo ja veig que no m'entenen del tot. Sel's veia francament ofesos...
No cal dir que no és la primera vegada que m'hi trobo, en una situació com aquesta. Com molts de vosaltres, segur, i sobretot si heu viatjat per les espanyes, ha arribat un moment en que n'estic ja ben fart de les lliçons morals dels espanyols al voltant de la llengua, les bones maneres i un suposat "respecte" que es veu que l'espanyol confereix...i el català no. Suposo que aquell dia la cosa va arribar al límit, perquè alguna cosa va fer "clic" dins meu i, enlloc de discutir el tema, aportant raons i dades contra crits i prejudicis com sol passar sempre, vaig optar per restar en silenci mentre ells em jutjaven i em condemnaven.
Els vaig donar temps per esbravar-se, i en acabat, aprofitant un moment de silenci, després de reconfortar-los assegurant que tinc una educació que arriba fins al nivell de postgrau, els vaig dir senzillament que si ells veritablement creuen que fer el que faig jo és de mala educació, doncs que per descomptat no ho han de fer ells mai de la vida. Que no parlin mai a cap desconegut en la seva llengua pròpia, a la seva pròpia terra -és a dir, que no parlin mai en espanyol a Espanya a ningú que no sàpiguen del cert que parla perfectament l'espanyol, i menys encara a algú que mostri símptomes de no entendre'ls.
Sense fer ni cas de les seves protestes relatives a l'oficialitat, a que "estamos en España", etc, vaig afirmar que en aquest tema la política no m'interessa, i que la meva opció és purament personal. Que jo, per la meva banda, no considero que parlar català als Països Catalans sigui de mala educació, i que per tant ho faig i ho seguiré fent. Que és la meva opinió, i que així ho veig jo -ara bé, volia aclarir que respectava la seva postura, i els animava a ser conseqüents amb les seves profundes i sens dubte raonades creences i a no parlar mai en espanyol a un desconegut dins d'Espanya. Finalment, vaig agrair molt la seva opinió i el seu consell en aquest sentit, tot afegint que jo seguiria fent el que a mi em sembla més correcte. Encara ric recordant la seva cara d'astorament...
Dit això, vaig canviar de tema amb alegria i vaig ignorar tot intent de tornar-me a arrossegar cap aquesta qüestió. La vetllada va acabar, agradable, amb una melancòlica i desafinada cantada d'havaneres i alguna copa de més...
29 de juny 2010
02 de febrer 2010
Les llengües mai s'han d'imposar, diuen...
Voldria comentar la idea aquesta, darrerament tan estesa, repetida i repetida, que "les llengües no s'han d'imposar mai per obligació".
És com un virus, això, un virus psitaciforme -que és com se'n diu de la família dels lloros i els periquitos- que ens està envaint. I sovint em pregunto què carai ens passa, com és que ens hi apuntem amb tant d'entusiasme, i si és que tal vegada els "bonistes" irrecuperables ja per fi han aconseguit anorrear del tot el seny en aquesta terra...
Curiosament, a banda dels mencionats bons jans, a qui més sento repetir aquesta frase és als grans i abrandats defensors d'Espanya i de la Constitució espanyola. Curiosament, dic, perquè és precisament en aquest text legal on s'estableix la obligatorietat de conèixer l'idioma espanyol a tots els ciutadans de l'Estat. És digne d'admiració, per dir-ho d'alguna manera, l'espectacle continuat de la defensa a mort de cada punt i coma de la Constitució, combinat amb les proclames histriòniques de que "no s'ha d'imposar mai la llengua". És clar que, això darrer, sempre i només ho diuen quan parlem del català, i indefectiblement quan parlem de normes i sancions a favor del català, o del deure de conèixer el català inclòs al nou Estatut... Quan parlem de l'espanyol, de sobte els agafa un brot amnèsic...
O sigui que jo, quan els sento proclamar aquest seixanta-vuitesc "prohibit prohibir" contra la imposició de llengües, sento un cuquet d'anticipació -no exempt d'un vessant sàdic, ho reconec- perquè sé que estic a punt de divertir-me molt i molt. Vegeu: quan aquests falsos "ciutadans del món" pronuncien la frase màgica -"els idiomes mai s'han d'imposar"- sempre els pregunto: "Escolta, he sentit que tu estàs en contra de la Constitució espanyola, que ets anticonstitucionalista?"...i seguidament deixo que s'esbravin en numantina defensa de la sagrada urna dipositària de la democràcia, enveja de la civilització del món mundial i part de l'estranger... I aleshores -he, he...- els recordo, lacònicament, l'article 3 d'aquesta sagrada constitució: "El castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla [...aquí faig una pausa ben significativa...] y el derecho a usarla." A partir d'aquí, és francament divertit comprovar com sorgeix la suor freda, escoltar les intricades giragonses auto justificatives, assistir a l'espectacle "son et lumiére" de com aquell món en blanc i negre de fa uns instants comença a desplegar una infinita gamma de grisos... Proveu-ho, de debò, un episodi així us animarà la tarda més ensopida...
Sincerament, i ara deixant de banda la conya, crec que els catalans no hauríem de caure en aquest parany d'abraçar com a dogma sagrat el mantra "Les llengües no s'han d'obligar mai". Fer-ho només va en contra dels nostres interessos, perquè som nosaltres els que encara hem de bastir una estructura legal, institucional i social per garantir la supervivència del nostre idioma, mentre que tant els espanyols com els francesos, la llengua dels quals no està amenaçada, prou cofois que estan amb les seves lleis que obliguen a conèixer -i per tant aprendre- la seva llengua.
No l'anul•laran pas l'article 3 de la Constitució, els espanyols, ni els francesos l'article homòleg de la seva. Per què, doncs, ens entestem a fer el préssec els catalans? Tots els països del món, democràtics i no, tenen lleis que imposen, en més o menys mesura, un o altre idioma...només els que tenen per propi un idioma tan potent que ho fa innecessari -essencialment, els països anglosaxons, i encara entre aquests, no pas tots- es permeten el luxe de prescindir-ne, de no legislar en aquest sentit.
Nosaltres, que tenim la llengua pròpia en perill des de fa segles, que podem comprovar com, generació a generació, el català va deixant de ser majoritari i fins i tot desapareix de territoris històrics de la nostra nació... Nosaltres precisament ens hem de permetre el luxe de no protegir-la ni fer-la obligatòria, com sí fan tots els estats del món amb la seva? De quin miraculós mecanisme ignot disposem, quina és la nostra arma secreta per aconseguir que la nostra llengua es recuperi fins a la plenitud, sense ni tan sols establir les mínimes bases legals de protecció comunes arreu del món, i que amb tota naturalitat i tranquil•litat apliquen tots els estats, encara que la seva llengua tingui una salut de ferro?
Crec que hi hauríem de reflexionar...
Lluís
És com un virus, això, un virus psitaciforme -que és com se'n diu de la família dels lloros i els periquitos- que ens està envaint. I sovint em pregunto què carai ens passa, com és que ens hi apuntem amb tant d'entusiasme, i si és que tal vegada els "bonistes" irrecuperables ja per fi han aconseguit anorrear del tot el seny en aquesta terra...
Curiosament, a banda dels mencionats bons jans, a qui més sento repetir aquesta frase és als grans i abrandats defensors d'Espanya i de la Constitució espanyola. Curiosament, dic, perquè és precisament en aquest text legal on s'estableix la obligatorietat de conèixer l'idioma espanyol a tots els ciutadans de l'Estat. És digne d'admiració, per dir-ho d'alguna manera, l'espectacle continuat de la defensa a mort de cada punt i coma de la Constitució, combinat amb les proclames histriòniques de que "no s'ha d'imposar mai la llengua". És clar que, això darrer, sempre i només ho diuen quan parlem del català, i indefectiblement quan parlem de normes i sancions a favor del català, o del deure de conèixer el català inclòs al nou Estatut... Quan parlem de l'espanyol, de sobte els agafa un brot amnèsic...
O sigui que jo, quan els sento proclamar aquest seixanta-vuitesc "prohibit prohibir" contra la imposició de llengües, sento un cuquet d'anticipació -no exempt d'un vessant sàdic, ho reconec- perquè sé que estic a punt de divertir-me molt i molt. Vegeu: quan aquests falsos "ciutadans del món" pronuncien la frase màgica -"els idiomes mai s'han d'imposar"- sempre els pregunto: "Escolta, he sentit que tu estàs en contra de la Constitució espanyola, que ets anticonstitucionalista?"...i seguidament deixo que s'esbravin en numantina defensa de la sagrada urna dipositària de la democràcia, enveja de la civilització del món mundial i part de l'estranger... I aleshores -he, he...- els recordo, lacònicament, l'article 3 d'aquesta sagrada constitució: "El castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla [...aquí faig una pausa ben significativa...] y el derecho a usarla." A partir d'aquí, és francament divertit comprovar com sorgeix la suor freda, escoltar les intricades giragonses auto justificatives, assistir a l'espectacle "son et lumiére" de com aquell món en blanc i negre de fa uns instants comença a desplegar una infinita gamma de grisos... Proveu-ho, de debò, un episodi així us animarà la tarda més ensopida...
Sincerament, i ara deixant de banda la conya, crec que els catalans no hauríem de caure en aquest parany d'abraçar com a dogma sagrat el mantra "Les llengües no s'han d'obligar mai". Fer-ho només va en contra dels nostres interessos, perquè som nosaltres els que encara hem de bastir una estructura legal, institucional i social per garantir la supervivència del nostre idioma, mentre que tant els espanyols com els francesos, la llengua dels quals no està amenaçada, prou cofois que estan amb les seves lleis que obliguen a conèixer -i per tant aprendre- la seva llengua.
No l'anul•laran pas l'article 3 de la Constitució, els espanyols, ni els francesos l'article homòleg de la seva. Per què, doncs, ens entestem a fer el préssec els catalans? Tots els països del món, democràtics i no, tenen lleis que imposen, en més o menys mesura, un o altre idioma...només els que tenen per propi un idioma tan potent que ho fa innecessari -essencialment, els països anglosaxons, i encara entre aquests, no pas tots- es permeten el luxe de prescindir-ne, de no legislar en aquest sentit.
Nosaltres, que tenim la llengua pròpia en perill des de fa segles, que podem comprovar com, generació a generació, el català va deixant de ser majoritari i fins i tot desapareix de territoris històrics de la nostra nació... Nosaltres precisament ens hem de permetre el luxe de no protegir-la ni fer-la obligatòria, com sí fan tots els estats del món amb la seva? De quin miraculós mecanisme ignot disposem, quina és la nostra arma secreta per aconseguir que la nostra llengua es recuperi fins a la plenitud, sense ni tan sols establir les mínimes bases legals de protecció comunes arreu del món, i que amb tota naturalitat i tranquil•litat apliquen tots els estats, encara que la seva llengua tingui una salut de ferro?
Crec que hi hauríem de reflexionar...
Lluís
28 de gener 2010
Trobar el nostre Nord
A mi, les denominacions “Catalunya del Nord” i “Catalunya del Sud” que usem avui en dia els catalanistes per definir la part de Catalunya que és sota jurisdicció de l’Estat francès, per una banda, i la que està sota jurisdicció de l’Estat espanyol, per l’altra, sempre m’han resultat un pèl estranyes, la veritat. I intentaré explicar per què, més amb ànim de reflexió que no de polèmica.
D’entrada, si volem definir les regions del país des de la nostra pròpia òptica, des d'una perspectiva genuïnament catalana, aquesta distinció "Catalunya Nord/Catalunya Sud" no és gaire apropiada, perquè en el que se'n diu "sud" queda un tros enorme que realment és "nord". Si parléssim només de la Catalunya estricta –o històrica, el que en diem el Principat- la divisió geogràfica entre nord i sud passaria, més o menys, per Balaguer, Manresa i Blanes. I si parlem de tots els Països Catalans, la línia que divideix el nord i el sud geogràfic passa si fa no fa per l’Ebre, quedant també les Illes al sud.
És per això que aquestes denominacions de vegades comporten força confusió. Si jo he estat de vacances al Pallars Sobirà, seria ben normal dir que he estat "al nord de Catalunya", perquè Sort és innegablement al nord del país. Però com que Sort no és a la "Catalunya del Nord" que ens hem inventat per estalviar-nos la "Catalunya francesa" (com deien nostres avis sense fer escarafalls), pot haver-hi gent que interpreti que he estat al Rosselló,i caldrà un aclariment. Igualment, si avui en dia jo dic a Perpinyà que tinc cosins que s’estan “al Sud de Catalunya”, la interpretació bé podria ser que s’estan al Pallars, quan és obvi que fa tres generacions cap perpinyanès –bé, cap català amb dos dits de front- hauria imaginat que Sort fos a “la Catalunya del Sud”.
Tot plegat és força contradictori i confús. Amb la voluntat de no usar les frases "Catalunya espanyola/Catalunya francesa" o "Espanya catalana/França catalana" -esforç que comparteixo- es va trobar a la darreria del segle XX aquesta solució "Nord/Sud", que durant aquests anys ens ha funcionat en l'ús, però que ben mirat no té gaire lògica. I que jo no estaria del tot segur que sigui positiva a llarg termini. Fins i tot m’atreviria a suggerir que podria ser contraproduent per a la psicologia col•lectiva catalana. Perquè estem atribuint uns conceptes de la geografia física, i per tant “naturals”, al que és realment una divisió política –i per tant artifical- del país. Atribuir aquests conceptes naturals a una divisió que no respon a la lògica ni a l'interès del nostre país, sinó a les dels estats francès i espanyol, no m'acaba de convèncer, la veritat.
O sigui que és una solució que no contraresta la malaurada divisió del país, sinó que de fet la reforça psicològicament i semàntica atribuint un concepte natural a una realitat artificial; és una solució que només és útil per salvar una incomoditat pueril com és estalviar-nos de dir un nom “lleig”, però que no serveix ni aporta res als nostres interessos generals i més importants, i, a més, és una solució que introdueix més confusió al panorama semàntic, geogràfic i polític català. Com si no n’hi hagués prou ja, de confusió...
Bé, a mi em sembla que una solució que no contribueix a solucionar el problema inicial, i que a més crea de bell nou dos problemes afegits, no és gaire “solució”, no us sembla? Tal vegada seria hora d’anar buscant una altra solució...
D’entrada, si volem definir les regions del país des de la nostra pròpia òptica, des d'una perspectiva genuïnament catalana, aquesta distinció "Catalunya Nord/Catalunya Sud" no és gaire apropiada, perquè en el que se'n diu "sud" queda un tros enorme que realment és "nord". Si parléssim només de la Catalunya estricta –o històrica, el que en diem el Principat- la divisió geogràfica entre nord i sud passaria, més o menys, per Balaguer, Manresa i Blanes. I si parlem de tots els Països Catalans, la línia que divideix el nord i el sud geogràfic passa si fa no fa per l’Ebre, quedant també les Illes al sud.
És per això que aquestes denominacions de vegades comporten força confusió. Si jo he estat de vacances al Pallars Sobirà, seria ben normal dir que he estat "al nord de Catalunya", perquè Sort és innegablement al nord del país. Però com que Sort no és a la "Catalunya del Nord" que ens hem inventat per estalviar-nos la "Catalunya francesa" (com deien nostres avis sense fer escarafalls), pot haver-hi gent que interpreti que he estat al Rosselló,i caldrà un aclariment. Igualment, si avui en dia jo dic a Perpinyà que tinc cosins que s’estan “al Sud de Catalunya”, la interpretació bé podria ser que s’estan al Pallars, quan és obvi que fa tres generacions cap perpinyanès –bé, cap català amb dos dits de front- hauria imaginat que Sort fos a “la Catalunya del Sud”.
Tot plegat és força contradictori i confús. Amb la voluntat de no usar les frases "Catalunya espanyola/Catalunya francesa" o "Espanya catalana/França catalana" -esforç que comparteixo- es va trobar a la darreria del segle XX aquesta solució "Nord/Sud", que durant aquests anys ens ha funcionat en l'ús, però que ben mirat no té gaire lògica. I que jo no estaria del tot segur que sigui positiva a llarg termini. Fins i tot m’atreviria a suggerir que podria ser contraproduent per a la psicologia col•lectiva catalana. Perquè estem atribuint uns conceptes de la geografia física, i per tant “naturals”, al que és realment una divisió política –i per tant artifical- del país. Atribuir aquests conceptes naturals a una divisió que no respon a la lògica ni a l'interès del nostre país, sinó a les dels estats francès i espanyol, no m'acaba de convèncer, la veritat.
O sigui que és una solució que no contraresta la malaurada divisió del país, sinó que de fet la reforça psicològicament i semàntica atribuint un concepte natural a una realitat artificial; és una solució que només és útil per salvar una incomoditat pueril com és estalviar-nos de dir un nom “lleig”, però que no serveix ni aporta res als nostres interessos generals i més importants, i, a més, és una solució que introdueix més confusió al panorama semàntic, geogràfic i polític català. Com si no n’hi hagués prou ja, de confusió...
Bé, a mi em sembla que una solució que no contribueix a solucionar el problema inicial, i que a més crea de bell nou dos problemes afegits, no és gaire “solució”, no us sembla? Tal vegada seria hora d’anar buscant una altra solució...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
