La identitat no és la llengua!

Cert, la identitat no és la llengua. O no és només la llengua: pot ser i és moltes coses més.

Però la llengua sí que és identitat. És un dels trets que més defineix la identitat. Aquí i a la Xina. En això hi estan d'acord tots els especialistes, des de la lingüística a la sociologia, passant per l'antropologia i la psicologia.

I no només els científics hi estan tots d'acord: les persones normals i corrents també. És clar que sovint només hi estan d'acord pel que fa la seva pròpia llengua. Els espanyols estan més que convençuts que la seva llengua ÉS el tret més definitori la seva identitat. Per això ens obliguen a nosaltres a aprendre-la i pretenen obligar-nos a usar-la:
perquè ens volen espanyols. I no accepten que algú es proclami espanyol si no parla l'espanyol: algú que no sap espanyol NO POT ser espanyol, i punt. I si oficialment té la nacionalitat espanyola i coneix l'idioma espanyol però rebutja usar-lo, doncs és senzillament un traïdor. I de fet si a nosaltres ens consideren gairebé traïdors és perquè insistim parlar català, actitud que ells simplement veuen i
viuen, ofesos, com un rebuig a parlar l'espanyol. Espanya i
l'espanyolitat passen necessàriament per l'idioma espanyol, i una prova més n'és que per aconseguir la nacionalitat espanyola els estrangers han de demostrar-ne un mínim coneixement (si fa no fa un coneixement equivalent al nivell A dels exàmens de català).

En canvi quan nosaltres, a Andorra, vam voler fer el mateix, fer una prova de català per concedir la nacionalitat andorrana, ells van posar el crit al cel i van amenaçar abusivament al petit Estat Andorrà amb tot tipus de bloqueigs fins que se'n va desdir. Perquè és només quan no es parla d'Espanya i es parla de qualsevol altre lloc, quan ens insisteixen -aleshores sí- que la llengua no és la identitat. I aleshores afirmen rotundament que es pot ser "tan catalán como el que más" sense parlar ni tan sols entendre el català.

De fet, penso que ja va essent hora que ens adonem de l'enganyifa a la que estem sotmesos, i de com acceptem com a natural i fins i tot desitjable una situació que es veu inacceptable a qualsevol altre país del món. No es pot ser francès sense parlar francès, ni alemany sense parlar alemany, ni xinès sense parlar xinès (han), ni anglès sense
parlar anglès, etc etc etc. L’únic lloc del món on els nacionalistes o patriotes del país accepten com a compatriota a una persona que ni parla ni entén l'idioma del país, o que sabent-ne rebutja parlar-lo, és Catalunya. I som tan idiotes que fins i tot n'estem tots cofois, d'acceptar com a catalans a centenars de milers de persones que no
parlen català...sense adonar-nos que ningú més enlloc del món no ho fa, això.

I per què n'estem tan cofois? Doncs perquè aquesta és la "catalanitat" que complau als espanyols. Per als espanyols, els "bons catalans" són els que no només canvien de llengua quan els parlen espanyol, sinó que a més accepten com a catalans de ple dret a aquells que rebutgen i fins i tot insulten la llengua catalana, la cultura catalana, i el país. N'estem tan orgullosos, de la nostra "tolerància"... És la reacció pavloviana de l'esclau, del gos ben ensinistrat: l'alegria de l'amo ens fa alegres a nosaltres. I així exhibim, tot bellugant la cua amb joia i buscant les carícies del nostre mestre, la nostra "obertura", la nostra "multiculturalitat"...la nostra pròpia submissió.

Catalans amb poder i catalans addictes

De vegades penso que avui en dia, a Catalunya, l’actitud predominant és de derrota absoluta. Vull dir aquest lamentar-se permanent "d'ostres com ens foten", que sol anar combinat amb un esperit de denúncia i de "combat contra les agressions", que són les dues cares de la mateixa moneda. I bé, no vull dir amb això que no sigui cert, que ens han fotut, i molt, al llarg de la història i encara avui, i no dic que no calgui plantar cara, que cal. Però crec que ens cal canviar d'actitud, i elaborar una nova estratègia amb la qual anar més enllà de les agressions i del combat: una estratègia que ens faci guanyadors sense necessitat de combat.

Penso que tant l'actitud de lamentar-se "perquè tot està fatal", com la del combat "perquè tot està fatal" és la pitjor actitud. I dic "actitud", en singular, perquè en el fons totes dues són manifestacions de la mateixa actitud, de la mateixa manera que la tristesa i la ràbia són dues manifestacions d'un mateix sentiment. Tan negativa que ens mena directament la derrota. A més: si hi ha combat, hi pot haver derrota; si no hi ha combat, no hi ha cap possibilitat de derrota. Per mi no n'hi ha cap, de combat. Jo, personalment, ni me'l plantejo, el combat i la lluita i totes aquestes coses que tant agraden als que volen fer-se els radicals.

En qüestió de llengua, per exemple, jo no vull fer-me el radical. Ho sóc. I ho sóc perquè decideixo que ja he guanyat abans de començar cap "lluita", perquè no n'hi ha cap, de lluita: jo uso sempre i no renuncio mai a la meva llengua a la meva terra, i prou. És un tema que és així, no es discuteix.

Avui se sent cada dos per tres que el català està en perill de desaparèixer perquè "no és necessari", i en canvi el castellà sí. Doncs bé, això no és del tot cert: en la meva realitat, en la meva Catalunya, el català sí que és necessari. Qui es vulgui relacionar amb mi el necessita, el català. Qui vulgui alguna cosa de mi -que jo sigui el seu client, que li faci un favor, o senzillament una estona de conversa- necessita conèixer, almenys entendre, la llengua catalana. I si no la coneix, l'haurà d'aprendre. I si no vol fer cap d'aquestes dues coses, doncs no hi haurà comunicació. Quina pena. El català és necessari: jo el faig necessari.

Com que la realitat de la societat no m'ho dóna, això, jo tiro pel dret i me'n creo una de pròpia que sí que m’ho dóna. I a la meva realitat, la meva Catalunya -aquell trosset de Catalunya ben real que és el meu entorn immediat, el meu espai lingüístic personal- la gent el necessita, el català. I punt. Que a la resta del país no els cal? Bé, què hi farem, jo no puc fer-ho tot per tothom. No sóc un superheroi, no puc canviar tot el país jo sol. Ara bé, procuro fer tot el que puc per a mi mateix: jo controlo la meva petita porció de país, i en aquesta petita porció, el català hi és sempre present i és necessari per a qualsevol que vulgui entrar-hi.

Jo m'he fet responsable -i amo- del meu propi espai lingüístic personal. I cada cop hi ha més catalans que prenen aquesta opció, i si tots els catalanoparlants féssim això mateix la necessitat del català seria una realitat universal arreu del país. Sense necessitat de cap llei, i davant la impotència més absoluta de l'Estat espanyol.

N'hi ha que diuen que aquest posicionament és una entelèquia, i que això no canvia res, i que el que cal és "organitzar-se i lluitar" o seguir les consignes del partit que sigui. Normal: als partits polítics -especialment a aquells que s'han acostumat a un sistema que combina les llistes tancades amb la subvenció estatal als partits com passa aquí- no els agrada gens que algú desenvolupi estratègies que no passin per seguir les seves consignes. Els fa pànic ser innecessaris, i tenen tanta ànsia de controlar-ho tot que el seu pitjor malson és que hi hagi alguna porció del país fora del seu control. Els partits catalans d'avui en dia no són gaire amics del poder personal dels ciutadans, més aviat al contrari. Per això les iniciatives populars que recullen prou firmes no passen directament a ser votades en referèndum, com passa per exemple als Estats Units, sinó que són filtrades pels parlaments, que les canvien o fins i tot les ignoren si els vaga.

Però a mi el que em resulta especialment interessant és com molts et neguen rotundament que la solució pugui ser tan senzilla com parlar català sempre. "Bah, si fos tan fàcil ja ho hauríem fet", diuen, i vet aquí que aquesta és precisament l’excusa per no fer-ho! Però en el fons hi ha una altra cosa, una patologia molt més profunda: aquells que han desenvolupat l’addicció al lament i a la lluita, en realitat no se’n poden estar. Els agrada, tenir coses de què queixar-se i contra què lluitar, i sense això la vida perdria bona part de sentit. I res no els faria tan infeliços com que Els Països Catalans arribessin, en vida seva, a ser lliures, independents, rics i plens.

Els orins d'avui són el genocidi de demà

Aquest migdia he tingut una experiència interessant. Alliçonadora. Reveladora.

Sortia jo de l'afartapobres on solem anar a dinar amb els companys de feina -un lloc net i de menjar casolà francament acollidor- i veig un home, tan ample ell, pixant contra la persiana metàl•lica d'un comerç que ja ha tancat per vacances.

Som a Barcelona, barri del Raval. És a dir: la meva ciutat, i si fa no fa el meu barri. Ell, allà, fet i dret, deixant anar les seves destil•lacions amoníaques contra el brancal de la porta, allà, enmig del carrer, somriure satisfet a plena llum del dia, al bell mig de la meva ciutat -al bell mig de casa meva, que ho és...

I jo que no me n'he pogut estar, i crido "Ei, però tu com pots ser tan guarro?" I ell que segueix tan ample, amb les seves bermudes esfilagarsades i samarreta ronyosa amb la gran llegenda "They are all hungry" -ei, un tipus tan solidari bé té dret a pixar, no?- i de sobte es gira i em mira com si la meva interpel•lació fos la més gran ofensa als seus drets fonamentals.

I em diu "Qué pasa con tú tio?" amb un evidentíssim accent germànic. I jo que li dic: "Doncs mira, això és casa meva, és la meva ciutat, i no m'agrada que t'hi pixis, porc!" I ell que s'emprenya i em respon, amb mirada amenaçadora: "Pero tu qué te crees? Me nombras de puerco? Tú sí que eres un guarro! Tu tienes animales? Eh? I ellos mean donde pueden, claro que sí?" mentre recull els seus estris de contaminació ambiental i se'ls desa dins les bermudes. I jo que li dic, encaixant la seva mirada i deixant clar amb el cos que aquí hi haurà brega: "Sí, tinc animals a casa, però són bastant més civilitzats que tu, almenys ells saben on fer-ho i on no!" I ell que em respon "Pues tu eres un dictador, yo soy mas libre que tus animales!" I després d'uns segons eterns mentre em mira amb despit, marxa, remugant flestomies...

No tinc cap dubte que la cosa no ha arribat a més perquè amb mi anava un amic que s'ha quedat a poca distància, donant-me un suport silenciós però evident. Però hi ha una altra cosa de la qual no en tinc cap dubte: malgrat que el porc era estranger, ha entés perfectament el que li deia. No ha dit "quéééééé?" ni una sola vegada.

I és que quan les coses van de debó, no hi ha lloc per als "quéééé"? Va de debó, i punt. Els més no-catalans entenen sempre tot el que els cal entendre... Sempre.

Per altra banda, em pregunto on ha arribat el nostre país, on tots competim entre nosaltres per ser tan bons i tan "guais" i tan enrotllats i tan "ciutadans del món" per demostrar com en som de "tolerants" amb els invasors, que fins i tot permetem que se'ns pixin als nostres carrers. Com si tot plegat no fóssim res més que una gran letrina, una comuna d'Espanya, d'Europa i de tots els ciutadans del món que s'hi vulguin pixar.

Es comença per tolerar que el teu idioma és menys important que els altres, i ben aviat es tolera que et tractin com si les persones, tota la col•lectivitat, fossim menys importants, i s'acaba havent de tolerar que se't pixin a la porta de casa. I aquest galifardeu no pixava a la porta estricta o precisa de la meva casa, però pixava a porta de la casa d'un veí meu que està de vacances i bé que mereix que algú es preocupi de casa seva tal i com ell, jo n'estic cert, defensaria casa meva si jo fos fora uns dies.

Per tant, a mi no em dóna la gana que algú es pixi a casa del meu veí. I doncs com si no hem d’entendre la vida als Països Catalans? Només així es construeix un veïnatge, només així es construeix una nació. Només així, afirmo, es defensa i sobreviu una nació: no permetent que els altres s'hi pixin a sobre. És casa nostra.

I ei, que consti que sóc ben conscient que si se'ns pixen als nostres carrers és també en bona part perquè veuen que nosaltres -els nostres joves, els nostres borratxos i els nostres superguais marxosos ciutadans del món- pixen al carrer també. Ens han faltat tant al respecte que al final ja ni nosaltres mateixos ens tenim respecte, i fem possible que els nostres carrers facin pudor d'orins, com si d'una cort de porcs es tractés, tot plegat... I si us plau que no surti ara algú dient-me que això és culpa dels espanyols, i que només pixen al carrer els espanyols i els estrangers, que fins aquí podíem arribar...

I jo dic que ja n'hi ha prou d'aquest color. Perquè, com deia l'Adenauer -i se me'n fot si era de dretes o d'esquerres, com se me'n fot si el porc pixador d'avui era colombòfil o vexil•lòleg- "els pixats d'avui són els assassinats de demà".

Avui se'ns pixen a sobre, i tots ho tolerem, perquè "som tolerants", com si això fos algun tipus de senyal de modernitat o si calgués avaluar la nostra obertura de mires al món per la pudor dels nostres carrers, i no una simple evidència, als ulls de tot turista i viatger, del nostre autoodi i la manca d'autoestima i respecte per nosaltres mateixos.

Jo dic que això s'ha d'acabar, ara ja.

I és que si demà ens comencen a matar com a cucs, que no seria la primera vegada a la història que passa, doncs vés a saber, encara discutirem entre nosaltres si no caldria tenir "bon rotllo" i ser una mica més moderats i "tolerants" en la manera d'encaixar-ho...

El suposat perill de l'anglès

Sovint se sent a dir que l’idioma anglès és un perill per al nostre idioma i la nostra cultura, que si no anem amb compte “se’ns menjaran amb patates”. Jo la veritat no ho veig així. Els nostres enemics, aquells que busquen destruir-nos des de fa segles, són els estats espanyol i francès, tinguem-ho clar. La cultura anglesa no és ni mai ha estat el nostre enemic.

En tenim un bon exemple a Menorca: mentre que la nova Espanya dels borbons es dedicava amb delit, tot emulant els seus cosins coronats francesos, a la repressió sistemàtica de la nostra llengua i la destrucció de la nostra estructura col•lectiva (tancament d'universitats, dissolució de les institucions, nou règim impositiu que ofegava el comerç, castellanització de cognoms, etc...), els anglesos en canvi van dominar Menorca durant gairebé un segle i en la mateixa època sense ni plantejar-se "anglicitzar" els illencs, i en van respectar totes les manifestacions culturals i estructures socials tradicionals.

Quan l'Imperi espanyol va "recuperar" Menorca, hi va trobar una societat que funcionava a ple rendiment en català, i encara avui és la illa on el català és més fort. Cent anys de guaret ho van fer possible... I què hauria passat si els anglesos s'hi haguessin quedat, a Menorca? Doncs podem veure els exemples de Gibraltar o Malta, on la superestructura de poder anglès mai no ha significat la repressió ni la desaparició dels idiomes nadius que hi havia quan aquest es va imposar: el castellà (a Gibraltar) i el maltès tenen avui salut. I en d'altres països que -amb totes les salvetats- podríem considerar similars en cert sentit al que seria una Catalunya independent -posem Holanda, Dinamarca o Suècia, per exemple?- podem veure què hi passa, també. L'anglès és una llengua que les generacions més joves d'aquests països dominen de forma envejable, amb una fluïdesa molt bona, i en tot cas només amb un cert accent estranger. Però tanmateix, les seves llengües pròpies respectives gaudeixen d'una salut que ja ens agradaria als catalans ... L'anglès no amenaça aquestes llengües de cap manera, i per descomptat no hi ha punt de comparació amb l'amenaça ben real i tangible que representen el castellà i el francès a la nostra nació. Al contrari, mentre que la llengua pròpia segueix essent potent a cada país respectiu, l'anglès obre les portes del món a holandesos, danesos i suecs.

Ben al contrari del que passa amb el castellà, que de fet només obre les portes a una part d'Amèrica, però que és perfectament inútil a Europa, Àsia, Àfrica i Oceania. Jo he viatjat per més de 60 països del món, i el castellà, la veritat, només m'ha estat útil allà on és llengua oficial. A la resta del món, no serveix de res. El francès encara té una certa utilitat, però és fet demostrat que cada dia menys -de fet jo he pogut comprovar-ho personalment: en els darrers 30 anys cada cop m'ha servit de menys a l'hora de viatjar i tan sols amb gent de més edat.

Ens agradi o no, la llengua franca mundial és avui en dia l'anglès. Als catalans, de Perpinyà a Alacant, ens seria doncs molt més útil dedicar les hores de la nostra vida en què ens obliguen a estudiar l'espanyol o el francès, a aprendre un bon anglès, que ens permetria connectar amb tot el món a l'hora de fer negocis, estudiar i fer recerca, viatjar, promocionar la nostra nació i la nostra cultura, i en general interactuar dins la nova realitat global. El francès en part, però sobretot el castellà, són de fet una presó lingüística i psicològica que ens acaba tancant les portes i ens obliga a interactuar només amb la metròpoli que ens voldria desapareguts i, a tot estirar, amb les seves excolònies.

No tinc cap dubte que el fantasma de l'amenaça de l'anglès és una construcció "psico-lingüística" panhispànica i francofònica, que els resulta una arma eficaç, en la seva disputa per l'hegemonia lingüística mundial, perquè la gent se la creu. Un mite que és encara més eficaç en tant que lliga perfectament amb l'anti-americanisme primari que es respira arreu de la hispanitat i la francofonia. Però diguem-ho clar: naturalment que l'anglès és vist com una amenaça per les cultures castellana i francesa! Ara bé, no és una amenaça per a la seva supervivència -i això els catalans, que sabem prou bé el que és realment tenir la supervivència amenaçada, hem de saber-ho veure- sinó una amenaça al seu projecte expansiu i somnis de domini global, d'arribar a ser la primera llengua franca del món, posició que tant el castellà com el francès voldrien disputar a l'anglès.

Fixeu-vos, si no, en la desmesurada alegria que causa en els espanyols cada notícia de presència del castellà als EUA, o fixeu-vos, també, en la flagrant contradicció que exhibeixen Espanya i França en les seves respectives polítiques de suport incondicional al castellà a Puerto Rico i el francès al Quebec, si les comparem amb les polítiques que desenvolupen contra el català a Europa. Com és que aquí el concepte de "llengua comuna" ha arribat a ser gairebé sacralitzat, mentre que el menyspreen a l’Amèrica del nord, on la "llengua comuna" és òbviament l'anglès?

I ei, que consti que no dic que els anglosaxons siguin uns sants. És clar que han protagonitzat genocidis, culturals i de tot tipus. És clar que allà on ara es parla anglès abans s'hi parlaven altres llengües i l'anglès s'hi va imposar. Això no ho discuteixo. La destrucció dels idiomes gaèlics a les Illes Britàniques no és discutible i és obra innegable del poderiu de l'estat anglès. Per no parlar de les cultures indígenes d'Amèrica i d'Oceania... El que faig és analitzar, i us convido a fer-ho també, quina és la nostra realitat i què és el que realment ens amenaça ara i què no. Estem en perill de desaparèixer, i per tant jo sóc partidari de concentrar totes les nostres forces en la nostra supervivència. Prou repte que és ja això, tot sol, com per posar-nos a més a provar de canviar tot el món, ara.

Per tant: no dic que el forçut aquell de cabells rossos no sigui capaç d'estomacar-nos potser algun dia; dic senzillament que fins ara mai no ho ha fet. Que qui sempre ens ha estomacat i encara avui ens estomaca són aquells altres dos forçuts, els de cabells foscos. I que si no ho aturem, ben aviat ens deixaran la cara deformada per sempre, si és que seguim vius. I que tal vegada no fóra cap bajanada buscar l'amistat del forçut de cabells rossos, amb l'ajut del qual potser aconseguiríem que els galiassos de cabells foscos deixin d'estomacar-nos d'una vegada. En canvi, barallar-nos amb tots tres només asseguraria la nostra fi.

Hexàleg per sobreviure

Jo fa més de 10 anys que parlo sempre en català a tothom, arreu dels Països Catalans. L’experiència ha estat, sense pal·liatius, extraordinàriament bona. En contra del que es diu tot sovint, parlar en català arreu i amb tothom no només és possible, sinó francament gratificant.

Visc a Barcelona, en un barri on a hores d’ara els catalanoparlants nadius hi som una migrada minoria. Però viure en català és possible, si es vol. D'entrada no és cosa simple, perquè els catalans arrosseguem 300 anys d'"entrenament", per mitjà de l'ensenyament, el xantatge socio-econòmic o la repressió miltar-policial directa, a canviar de llengua davant d'un castellanoparlant. Per tant, sovint els que volem viure en català a la nostra terra hem de passar un procés de "desaprenentatge" que pot ser dolorós i ple de moments difícils, fins arribar a trobar-nos-hi còmodes. Malauradament, no hi ha enlloc on s'ensenyi a fer aquest procés: ni un trist llibre d'auto-ajuda...

Al llarg d'aquests anys, a base d'experimentar i aprendre he anat comprovant que hi ha coses -actituds, recursos, respostes- que funcionen millor que no d'altres. Amb el temps, he sintetitzat aquest aprenentatge en sis preceptes essencials. Són les meves guies, les sis normes que, aplicades al dia a dia, fan perfectament factible i fins i tot divertit parlar en català sempre a tothom. Cadascú es pot fer les seves pròpies guies, és clar, perquè no necessàriament allò que em funciona a mi ha d'anar bé per tothom. Però aquestes són les meves, i després d'anys d'anar-les aplicant i refinant he de dir sincerament que a mi em funcionen sempre.

1) Parlo sempre en català a tothom, tinguin el color que tinguin, responguin com responguin. Només faig excepció amb els turistes, i només si és imprescindible. Però amb tot aquell o aquella que visqui aquí, fins i tot si acaba d’arribar, només hi parlo català. Si ho faig així des del principi, sense vacil·lacions ni canvis de llengua a mitja conversa, he comprovat que mai no s’estranyen i mai no em demanen que canviï. I fins i tot aquells que en les primeres interaccions van reaccionar malament, quan veuen que al cap del temps jo segueixo parlant-los en català com el primer dia -quan comproven que no ho faig per fotre'ls a ells en particular, sinó que jo sóc així- em tracten amb molta cordialitat i respecte, i fins i tot alguns acaben intentant parlar amb mi en català. Curiós, oi?

2) Mai comento ni dic res sobre la llengua que els altres parlen, els altres que parlin el que vulguin, mentre a mi em respectin la meva llengua. Ni tan sols els animo a que parlin català, senzillament predico amb l'exemple: deixo que siguin els fets que parlin per mi.

3) Quan algú que fins ara no ha usat el català s’atreveix a fer-ho, segueixo parlant normal com si res: no em meravello ni els adulo dient falsament que el parlen molt bé. Ni tan sols comento el fet. Sembla contradictori, però he comprovat que aquesta és la millor resposta. En canvi si els faig festes, els dic que parlen un català "perfecte" o ho comento amb d’altres davant d’ells, etc., això tendeix a avergonyir-los, els “fa tall” i de seguida ho deixen córrer i tornen al castellà. (De fet, ben mirat no ho és, de contradictori: si jo crec que el català ha de ser l'idioma normal del país, fent-los festes només demostro que, de fet, no ho és gens de normal per a mi! A més, a ningú no li agrada ser un ninot de fira...)

4) No m’enfado mai, ni discuteixo mai si tinc o no dret a parlar català. És una qüestió que no està en discussió, i punt. Els drets no es discuteixen, s’exerceixen. No tolero que algú pretengui discutir el meu dret a parlar la meva llengua a la meva terra, com tampoc no toleraria que pretengués discutir el meu dret a la vida o el meu dret a la privacitat de la meva intimitat. Si algú m’intenta provocar amb comentaris sorneguers o insultants, no els faig cap cas, com si no els hagués sentit. Si insisteixen molt, una sortida molt útil en aquest sentit és dir senzillament: “Si tu ho dius...” seguida del silenci. La discussió s'acaba abans de començar. Ah, i sobretot, sobretot, mai discuteixo en castellà el meu dret a parlar català: fer això és haver perdut la discussió abans de començar...

5) No tolero els ”intèrprets” ni els intermediaris. Ja sabeu: aquells que quan et senten parlar en català amb un immigrant es fiquen pel mig i et critiquen o els tradueixen el que dius al castellà, tots cofois de ser més simpàtics, “oberts i solidaris” que tu, etc etc. Amb aquesta gent sí que no tinc cap mena de mirament, i els faig saber seriosament –però sempre sense enfadar-me- que jo ja em defenso tot solet pel món i no em cal la seva ajuda, o bé que el meu interlocutor sembla prou intel·ligent, que aquesta conversa és entre ell i jo i que si vol res ja m’ho farà saber, i que em sembla una falta de respecte que el tractin de subnormal com ho estan fent. La immensa majoria de les vegades, el “traductor espontani” ho deixa córrer, i l’immigrant ho agraeix: probablement no dirà res, però somriurà mentre ignora al “salvador” espanyolista. No és broma, proveu-ho!

6) Quan algú em diu que no entén el català, responc amb una senzilla pregunta, i sempre amb amabilitat: “Per què?” Això normalment trenca totes les defenses: és probablement la primera vegada que li ho pregunten així, sense embuts i amb tota naturalitat. I no, no s’ofèn: els únics que s’enfaden són els espanyolistes anticatalans, que solen respondre amb un discurs polític. Amb aquests, senzillament passo, procuro apartar-me'n ràpidament i prou. Però els que realment no entenen el català perquè porten poc temps aquí o no han tingut oportunitat d’estar-hi en contacte, normalment responen explicant-ho amb naturalitat. I aleshores la meva resposta, en català sempre, és “tranquil, ja l’aniràs entenent, és molt fàcil”, o alguna cosa per l’estil, i un somriure. I aleshores segueixo amb allò que havia començat –demanar un cafè o el que sigui- acompanyat de gestos. I ho repeteixo tantes vegades com cal, sempre sense enfadar-me: la immensa majoria de la gent m’acaba entenent o crida algú que m’entengui. Quan això passa, no m’oblido mai d’acomiadar-me amablement del nouvingut. Si més no, així aprèn les seves primeres paraules en català: “adéu i gràcies”!

Doncs aquestes són les meves normes o guies generals per poder sobreviure en català. A mi em van força bé, i espero que a vosaltres també us siguin útils.