20 de juliol 2009

Els orins d'avui són el genocidi de demà

Aquest migdia he tingut una experiència interessant. Alliçonadora. Reveladora.

Sortia jo de l'afartapobres on solem anar a dinar amb els companys de feina -un lloc net i de menjar casolà francament acollidor- i veig un home, tan ample ell, pixant contra la persiana metàl•lica d'un comerç que ja ha tancat per vacances.

Som a Barcelona, barri del Raval. És a dir: la meva ciutat, i si fa no fa el meu barri. Ell, allà, fet i dret, deixant anar les seves destil•lacions amoníaques contra el brancal de la porta, allà, enmig del carrer, somriure satisfet a plena llum del dia, al bell mig de la meva ciutat -al bell mig de casa meva, que ho és...

I jo que no me n'he pogut estar, i crido "Ei, però tu com pots ser tan guarro?" I ell que segueix tan ample, amb les seves bermudes esfilagarsades i samarreta ronyosa amb la gran llegenda "They are all hungry" -ei, un tipus tan solidari bé té dret a pixar, no?- i de sobte es gira i em mira com si la meva interpel•lació fos la més gran ofensa als seus drets fonamentals.

I em diu "Qué pasa con tú tio?" amb un evidentíssim accent germànic. I jo que li dic: "Doncs mira, això és casa meva, és la meva ciutat, i no m'agrada que t'hi pixis, porc!" I ell que s'emprenya i em respon, amb mirada amenaçadora: "Pero tu qué te crees? Me nombras de puerco? Tú sí que eres un guarro! Tu tienes animales? Eh? I ellos mean donde pueden, claro que sí?" mentre recull els seus estris de contaminació ambiental i se'ls desa dins les bermudes. I jo que li dic, encaixant la seva mirada i deixant clar amb el cos que aquí hi haurà brega: "Sí, tinc animals a casa, però són bastant més civilitzats que tu, almenys ells saben on fer-ho i on no!" I ell que em respon "Pues tu eres un dictador, yo soy mas libre que tus animales!" I després d'uns segons eterns mentre em mira amb despit, marxa, remugant flestomies...

No tinc cap dubte que la cosa no ha arribat a més perquè amb mi anava un amic que s'ha quedat a poca distància, donant-me un suport silenciós però evident. Però hi ha una altra cosa de la qual no en tinc cap dubte: malgrat que el porc era estranger, ha entés perfectament el que li deia. No ha dit "quéééééé?" ni una sola vegada.

I és que quan les coses van de debó, no hi ha lloc per als "quéééé"? Va de debó, i punt. Els més no-catalans entenen sempre tot el que els cal entendre... Sempre.

Per altra banda, em pregunto on ha arribat el nostre país, on tots competim entre nosaltres per ser tan bons i tan "guais" i tan enrotllats i tan "ciutadans del món" per demostrar com en som de "tolerants" amb els invasors, que fins i tot permetem que se'ns pixin als nostres carrers. Com si tot plegat no fóssim res més que una gran letrina, una comuna d'Espanya, d'Europa i de tots els ciutadans del món que s'hi vulguin pixar.

Es comença per tolerar que el teu idioma és menys important que els altres, i ben aviat es tolera que et tractin com si les persones, tota la col•lectivitat, fossim menys importants, i s'acaba havent de tolerar que se't pixin a la porta de casa. I aquest galifardeu no pixava a la porta estricta o precisa de la meva casa, però pixava a porta de la casa d'un veí meu que està de vacances i bé que mereix que algú es preocupi de casa seva tal i com ell, jo n'estic cert, defensaria casa meva si jo fos fora uns dies.

Per tant, a mi no em dóna la gana que algú es pixi a casa del meu veí. I doncs com si no hem d’entendre la vida als Països Catalans? Només així es construeix un veïnatge, només així es construeix una nació. Només així, afirmo, es defensa i sobreviu una nació: no permetent que els altres s'hi pixin a sobre. És casa nostra.

I ei, que consti que sóc ben conscient que si se'ns pixen als nostres carrers és també en bona part perquè veuen que nosaltres -els nostres joves, els nostres borratxos i els nostres superguais marxosos ciutadans del món- pixen al carrer també. Ens han faltat tant al respecte que al final ja ni nosaltres mateixos ens tenim respecte, i fem possible que els nostres carrers facin pudor d'orins, com si d'una cort de porcs es tractés, tot plegat... I si us plau que no surti ara algú dient-me que això és culpa dels espanyols, i que només pixen al carrer els espanyols i els estrangers, que fins aquí podíem arribar...

I jo dic que ja n'hi ha prou d'aquest color. Perquè, com deia l'Adenauer -i se me'n fot si era de dretes o d'esquerres, com se me'n fot si el porc pixador d'avui era colombòfil o vexil•lòleg- "els pixats d'avui són els assassinats de demà".

Avui se'ns pixen a sobre, i tots ho tolerem, perquè "som tolerants", com si això fos algun tipus de senyal de modernitat o si calgués avaluar la nostra obertura de mires al món per la pudor dels nostres carrers, i no una simple evidència, als ulls de tot turista i viatger, del nostre autoodi i la manca d'autoestima i respecte per nosaltres mateixos.

Jo dic que això s'ha d'acabar, ara ja.

I és que si demà ens comencen a matar com a cucs, que no seria la primera vegada a la història que passa, doncs vés a saber, encara discutirem entre nosaltres si no caldria tenir "bon rotllo" i ser una mica més moderats i "tolerants" en la manera d'encaixar-ho...

1 comentari:

  1. L'he fet servir per a un taller presencial + per internet, que iniciarem dissabte vinent. És una perspectiva molt interessant sobre els 'noendiendotarras'. Gràcies de nou: sempre ens proporciones bon material.

    ResponSuprimeix