25 d’agost 2009

Catalans amb poder i catalans addictes

De vegades penso que avui en dia, a Catalunya, l’actitud predominant és de derrota absoluta. Vull dir aquest lamentar-se permanent "d'ostres com ens foten", que sol anar combinat amb un esperit de denúncia i de "combat contra les agressions", que són les dues cares de la mateixa moneda. I bé, no vull dir amb això que no sigui cert, que ens han fotut, i molt, al llarg de la història i encara avui, i no dic que no calgui plantar cara, que cal. Però crec que ens cal canviar d'actitud, i elaborar una nova estratègia amb la qual anar més enllà de les agressions i del combat: una estratègia que ens faci guanyadors sense necessitat de combat.

Penso que tant l'actitud de lamentar-se "perquè tot està fatal", com la del combat "perquè tot està fatal" és la pitjor actitud. I dic "actitud", en singular, perquè en el fons totes dues són manifestacions de la mateixa actitud, de la mateixa manera que la tristesa i la ràbia són dues manifestacions d'un mateix sentiment. Tan negativa que ens mena directament la derrota. A més: si hi ha combat, hi pot haver derrota; si no hi ha combat, no hi ha cap possibilitat de derrota. Per mi no n'hi ha cap, de combat. Jo, personalment, ni me'l plantejo, el combat i la lluita i totes aquestes coses que tant agraden als que volen fer-se els radicals.

En qüestió de llengua, per exemple, jo no vull fer-me el radical. Ho sóc. I ho sóc perquè decideixo que ja he guanyat abans de començar cap "lluita", perquè no n'hi ha cap, de lluita: jo uso sempre i no renuncio mai a la meva llengua a la meva terra, i prou. És un tema que és així, no es discuteix.

Avui se sent cada dos per tres que el català està en perill de desaparèixer perquè "no és necessari", i en canvi el castellà sí. Doncs bé, això no és del tot cert: en la meva realitat, en la meva Catalunya, el català sí que és necessari. Qui es vulgui relacionar amb mi el necessita, el català. Qui vulgui alguna cosa de mi -que jo sigui el seu client, que li faci un favor, o senzillament una estona de conversa- necessita conèixer, almenys entendre, la llengua catalana. I si no la coneix, l'haurà d'aprendre. I si no vol fer cap d'aquestes dues coses, doncs no hi haurà comunicació. Quina pena. El català és necessari: jo el faig necessari.

Com que la realitat de la societat no m'ho dóna, això, jo tiro pel dret i me'n creo una de pròpia que sí que m’ho dóna. I a la meva realitat, la meva Catalunya -aquell trosset de Catalunya ben real que és el meu entorn immediat, el meu espai lingüístic personal- la gent el necessita, el català. I punt. Que a la resta del país no els cal? Bé, què hi farem, jo no puc fer-ho tot per tothom. No sóc un superheroi, no puc canviar tot el país jo sol. Ara bé, procuro fer tot el que puc per a mi mateix: jo controlo la meva petita porció de país, i en aquesta petita porció, el català hi és sempre present i és necessari per a qualsevol que vulgui entrar-hi.

Jo m'he fet responsable -i amo- del meu propi espai lingüístic personal. I cada cop hi ha més catalans que prenen aquesta opció, i si tots els catalanoparlants féssim això mateix la necessitat del català seria una realitat universal arreu del país. Sense necessitat de cap llei, i davant la impotència més absoluta de l'Estat espanyol.

N'hi ha que diuen que aquest posicionament és una entelèquia, i que això no canvia res, i que el que cal és "organitzar-se i lluitar" o seguir les consignes del partit que sigui. Normal: als partits polítics -especialment a aquells que s'han acostumat a un sistema que combina les llistes tancades amb la subvenció estatal als partits com passa aquí- no els agrada gens que algú desenvolupi estratègies que no passin per seguir les seves consignes. Els fa pànic ser innecessaris, i tenen tanta ànsia de controlar-ho tot que el seu pitjor malson és que hi hagi alguna porció del país fora del seu control. Els partits catalans d'avui en dia no són gaire amics del poder personal dels ciutadans, més aviat al contrari. Per això les iniciatives populars que recullen prou firmes no passen directament a ser votades en referèndum, com passa per exemple als Estats Units, sinó que són filtrades pels parlaments, que les canvien o fins i tot les ignoren si els vaga.

Però a mi el que em resulta especialment interessant és com molts et neguen rotundament que la solució pugui ser tan senzilla com parlar català sempre. "Bah, si fos tan fàcil ja ho hauríem fet", diuen, i vet aquí que aquesta és precisament l’excusa per no fer-ho! Però en el fons hi ha una altra cosa, una patologia molt més profunda: aquells que han desenvolupat l’addicció al lament i a la lluita, en realitat no se’n poden estar. Els agrada, tenir coses de què queixar-se i contra què lluitar, i sense això la vida perdria bona part de sentit. I res no els faria tan infeliços com que Els Països Catalans arribessin, en vida seva, a ser lliures, independents, rics i plens.

Cap comentari:

Publica un comentari