12 de novembre 2009

La identitat no és la llengua!

Cert, la identitat no és la llengua. O no és només la llengua: pot ser i és moltes coses més.

Però la llengua sí que és identitat. És un dels trets que més defineix la identitat. Aquí i a la Xina. En això hi estan d'acord tots els especialistes, des de la lingüística a la sociologia, passant per l'antropologia i la psicologia.

I no només els científics hi estan tots d'acord: les persones normals i corrents també. És clar que sovint només hi estan d'acord pel que fa la seva pròpia llengua. Els espanyols estan més que convençuts que la seva llengua ÉS el tret més definitori la seva identitat. Per això ens obliguen a nosaltres a aprendre-la i pretenen obligar-nos a usar-la:
perquè ens volen espanyols. I no accepten que algú es proclami espanyol si no parla l'espanyol: algú que no sap espanyol NO POT ser espanyol, i punt. I si oficialment té la nacionalitat espanyola i coneix l'idioma espanyol però rebutja usar-lo, doncs és senzillament un traïdor. I de fet si a nosaltres ens consideren gairebé traïdors és perquè insistim parlar català, actitud que ells simplement veuen i
viuen, ofesos, com un rebuig a parlar l'espanyol. Espanya i
l'espanyolitat passen necessàriament per l'idioma espanyol, i una prova més n'és que per aconseguir la nacionalitat espanyola els estrangers han de demostrar-ne un mínim coneixement (si fa no fa un coneixement equivalent al nivell A dels exàmens de català).

En canvi quan nosaltres, a Andorra, vam voler fer el mateix, fer una prova de català per concedir la nacionalitat andorrana, ells van posar el crit al cel i van amenaçar abusivament al petit Estat Andorrà amb tot tipus de bloqueigs fins que se'n va desdir. Perquè és només quan no es parla d'Espanya i es parla de qualsevol altre lloc, quan ens insisteixen -aleshores sí- que la llengua no és la identitat. I aleshores afirmen rotundament que es pot ser "tan catalán como el que más" sense parlar ni tan sols entendre el català.

De fet, penso que ja va essent hora que ens adonem de l'enganyifa a la que estem sotmesos, i de com acceptem com a natural i fins i tot desitjable una situació que es veu inacceptable a qualsevol altre país del món. No es pot ser francès sense parlar francès, ni alemany sense parlar alemany, ni xinès sense parlar xinès (han), ni anglès sense
parlar anglès, etc etc etc. L’únic lloc del món on els nacionalistes o patriotes del país accepten com a compatriota a una persona que ni parla ni entén l'idioma del país, o que sabent-ne rebutja parlar-lo, és Catalunya. I som tan idiotes que fins i tot n'estem tots cofois, d'acceptar com a catalans a centenars de milers de persones que no
parlen català...sense adonar-nos que ningú més enlloc del món no ho fa, això.

I per què n'estem tan cofois? Doncs perquè aquesta és la "catalanitat" que complau als espanyols. Per als espanyols, els "bons catalans" són els que no només canvien de llengua quan els parlen espanyol, sinó que a més accepten com a catalans de ple dret a aquells que rebutgen i fins i tot insulten la llengua catalana, la cultura catalana, i el país. N'estem tan orgullosos, de la nostra "tolerància"... És la reacció pavloviana de l'esclau, del gos ben ensinistrat: l'alegria de l'amo ens fa alegres a nosaltres. I així exhibim, tot bellugant la cua amb joia i buscant les carícies del nostre mestre, la nostra "obertura", la nostra "multiculturalitat"...la nostra pròpia submissió.

1 comentari:

  1. Molt bona reflexió! Acabo de descobrir aquest blog i realment m'he quedat impressionat de la qualitat dels seus continguts, felicitats.

    ResponElimina