29 de juny 2010

Una tècnica útil: "És la meva opinió"

Fa unes setmanes, era jo a la Castella profunda sopant amb una colla d'espanyols -tots molt bona gent, val a dir- quan va sortir "el tema de l'idioma" -és a dir, el tema del català.

Enmig de la conversa els vaig explicar que jo als Països Catalans parlo sempre en català a tothom, m'entenguin molt o poc. Algun dels presents va reaccionar de forma apassionada, tot assegurant-me que això de parlar català als desconeguts és de "molt mala educació", i més si jo ja veig que no m'entenen del tot. Sel's veia francament ofesos...

No cal dir que no és la primera vegada que m'hi trobo, en una situació com aquesta. Com molts de vosaltres, segur, i sobretot si heu viatjat per les espanyes, ha arribat un moment en que n'estic ja ben fart de les lliçons morals dels espanyols al voltant de la llengua, les bones maneres i un suposat "respecte" que es veu que l'espanyol confereix...i el català no. Suposo que aquell dia la cosa va arribar al límit, perquè alguna cosa va fer "clic" dins meu i, enlloc de discutir el tema, aportant raons i dades contra crits i prejudicis com sol passar sempre, vaig optar per restar en silenci mentre ells em jutjaven i em condemnaven.

Els vaig donar temps per esbravar-se, i en acabat, aprofitant un moment de silenci, després de reconfortar-los assegurant que tinc una educació que arriba fins al nivell de postgrau, els vaig dir senzillament que si ells veritablement creuen que fer el que faig jo és de mala educació, doncs que per descomptat no ho han de fer ells mai de la vida. Que no parlin mai a cap desconegut en la seva llengua pròpia, a la seva pròpia terra -és a dir, que no parlin mai en espanyol a Espanya a ningú que no sàpiguen del cert que parla perfectament l'espanyol, i menys encara a algú que mostri símptomes de no entendre'ls.

Sense fer ni cas de les seves protestes relatives a l'oficialitat, a que "estamos en España", etc, vaig afirmar que en aquest tema la política no m'interessa, i que la meva opció és purament personal. Que jo, per la meva banda, no considero que parlar català als Països Catalans sigui de mala educació, i que per tant ho faig i ho seguiré fent. Que és la meva opinió, i que així ho veig jo -ara bé, volia aclarir que respectava la seva postura, i els animava a ser conseqüents amb les seves profundes i sens dubte raonades creences i a no parlar mai en espanyol a un desconegut dins d'Espanya. Finalment, vaig agrair molt la seva opinió i el seu consell en aquest sentit, tot afegint que jo seguiria fent el que a mi em sembla més correcte. Encara ric recordant la seva cara d'astorament...

Dit això, vaig canviar de tema amb alegria i vaig ignorar tot intent de tornar-me a arrossegar cap aquesta qüestió. La vetllada va acabar, agradable, amb una melancòlica i desafinada cantada d'havaneres i alguna copa de més...

4 comentaris:

  1. Molt bona, aquesta tècnica de posar en evidència els seus prejudicis lingüístics, de manera que es girin en contra del que ells mateixos prediquen. Si tinc ocasió, ho provaré.

    ResponElimina
  2. La gràcia de la tècnica està en la sang freda a l'hora d'aplicar-la. Estic segur que en Lluís Gon Saga en té tota la que cal, i la fa servir.

    ResponElimina
  3. Sí! La tècnica és bona, però el millor és això que comenta l'autor del text: quan alguna cosa fa "clic" en el nostre interior i de sobte ens adonem que tenim tot un viver de recursos propis que ens regalen una faceta nova, segura i més tranquil·la de nosaltres mateixos. L'article em sembla excel·lent i una bona recomanació per desbloquejar-nos i treure'ns l'actitud àcida amb què sovint tendim a reaccionar davant d'aquestes provocacions. Gràcies per compartir-ho, Lluís!

    ResponElimina
  4. Del tot interessant, i m'hi trobo molt identificada. Gracies Lluis!

    ResponElimina