02 de febrer 2010

Les llengües mai s'han d'imposar, diuen...

Voldria comentar la idea aquesta, darrerament tan estesa, repetida i repetida, que "les llengües no s'han d'imposar mai per obligació".

És com un virus, això, un virus psitaciforme -que és com se'n diu de la família dels lloros i els periquitos- que ens està envaint. I sovint em pregunto què carai ens passa, com és que ens hi apuntem amb tant d'entusiasme, i si és que tal vegada els "bonistes" irrecuperables ja per fi han aconseguit anorrear del tot el seny en aquesta terra...

Curiosament, a banda dels mencionats bons jans, a qui més sento repetir aquesta frase és als grans i abrandats defensors d'Espanya i de la Constitució espanyola. Curiosament, dic, perquè és precisament en aquest text legal on s'estableix la obligatorietat de conèixer l'idioma espanyol a tots els ciutadans de l'Estat. És digne d'admiració, per dir-ho d'alguna manera, l'espectacle continuat de la defensa a mort de cada punt i coma de la Constitució, combinat amb les proclames histriòniques de que "no s'ha d'imposar mai la llengua". És clar que, això darrer, sempre i només ho diuen quan parlem del català, i indefectiblement quan parlem de normes i sancions a favor del català, o del deure de conèixer el català inclòs al nou Estatut... Quan parlem de l'espanyol, de sobte els agafa un brot amnèsic...

O sigui que jo, quan els sento proclamar aquest seixanta-vuitesc "prohibit prohibir" contra la imposició de llengües, sento un cuquet d'anticipació -no exempt d'un vessant sàdic, ho reconec- perquè sé que estic a punt de divertir-me molt i molt. Vegeu: quan aquests falsos "ciutadans del món" pronuncien la frase màgica -"els idiomes mai s'han d'imposar"- sempre els pregunto: "Escolta, he sentit que tu estàs en contra de la Constitució espanyola, que ets anticonstitucionalista?"...i seguidament deixo que s'esbravin en numantina defensa de la sagrada urna dipositària de la democràcia, enveja de la civilització del món mundial i part de l'estranger... I aleshores -he, he...- els recordo, lacònicament, l'article 3 d'aquesta sagrada constitució: "El castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla [...aquí faig una pausa ben significativa...] y el derecho a usarla." A partir d'aquí, és francament divertit comprovar com sorgeix la suor freda, escoltar les intricades giragonses auto justificatives, assistir a l'espectacle "son et lumiére" de com aquell món en blanc i negre de fa uns instants comença a desplegar una infinita gamma de grisos... Proveu-ho, de debò, un episodi així us animarà la tarda més ensopida...


Sincerament, i ara deixant de banda la conya, crec que els catalans no hauríem de caure en aquest parany d'abraçar com a dogma sagrat el mantra "Les llengües no s'han d'obligar mai". Fer-ho només va en contra dels nostres interessos, perquè som nosaltres els que encara hem de bastir una estructura legal, institucional i social per garantir la supervivència del nostre idioma, mentre que tant els espanyols com els francesos, la llengua dels quals no està amenaçada, prou cofois que estan amb les seves lleis que obliguen a conèixer -i per tant aprendre- la seva llengua.

No l'anul•laran pas l'article 3 de la Constitució, els espanyols, ni els francesos l'article homòleg de la seva. Per què, doncs, ens entestem a fer el préssec els catalans? Tots els països del món, democràtics i no, tenen lleis que imposen, en més o menys mesura, un o altre idioma...només els que tenen per propi un idioma tan potent que ho fa innecessari -essencialment, els països anglosaxons, i encara entre aquests, no pas tots- es permeten el luxe de prescindir-ne, de no legislar en aquest sentit.

Nosaltres, que tenim la llengua pròpia en perill des de fa segles, que podem comprovar com, generació a generació, el català va deixant de ser majoritari i fins i tot desapareix de territoris històrics de la nostra nació... Nosaltres precisament ens hem de permetre el luxe de no protegir-la ni fer-la obligatòria, com sí fan tots els estats del món amb la seva? De quin miraculós mecanisme ignot disposem, quina és la nostra arma secreta per aconseguir que la nostra llengua es recuperi fins a la plenitud, sense ni tan sols establir les mínimes bases legals de protecció comunes arreu del món, i que amb tota naturalitat i tranquil•litat apliquen tots els estats, encara que la seva llengua tingui una salut de ferro?

Crec que hi hauríem de reflexionar...

Lluís

Cap comentari:

Publica un comentari